‘Tempus fugit’: allò útil de l’inútil

Són les 7:30 del matí. Mòbil en marxa. Despertador i amunt. Dutxa, esmorzar a correcuita, bus… tot entre missatge i missatge de mòbil, pantalla, connexió, amics, tuits… cap a l’institut. Classes actives, amb pantalles i connectats al món… una activitat, ara una altra, entre tant la nova proposta del professor de ciències, empalmant amb l’activitat d’ahir per filosofia, i el treball de grup per…

Mig matí connectats de nou, missatges, multitask… seguim fins al migdia, entrepà mentre prepares el treball de grup per la presentació de la tarda. “Last minut”. Més classes, pantalles, el gimnàs, la classe d’anglès, el reforç, teatre, dansa… en el millor dels casos aquell voluntariat, els amics per prendre unes… i… STOP. El tempus fugit s’escola entre les agulles del rellotge.

No goses aturar-te, no sigui cas que et passi pel cap preguntar-te: On queda la utilitat del temps? Quina de les franges del dia ha estat útil, ha deixat pòsit? Què n’ha quedat de tantes vivències per les quals he passat?

Pandèmia: presència camuflada en absència

Alhora, en temps de pandèmia, agreujat per la falsa consciència de poder estar tothora connectat a un seminari en línia rere altra, amb més d’una pantalla en marxa, falsejant la presència capbussada en absència. Ment absent i cos…? Delit d’omnipresència que oblida la presència real i autèntica. Sols la que no evadeix l’ara i aquí, sota engany d’empalmar tot i tothora, pot deixar pòsit. Indigestió. Empatx vivencial, experiencial i emocional. Un fet darrere l’altra. En era de l’explosió emocional, una emoció que trepitja l’anterior i la devalua. Res esdevé significatiu. Tastet de tot sense degustar res. Insípida digestió. 

Al cap del dia, present falsejat. Difícil recordar què havia viscut a primera hora. El record, el que realment passa pel cor, costerut a velocitat de Fórmula 1. Quin dels moments del dia ha deixat empremta? Per capbussar-s’hi, cal una aturada. La temuda aturada, la que fa evident la buidor acumulada sota pressió del tempus fugit.

Temps per pensar

No en va Josep Pla posava en qüestió la tradicional divisió entre temps d’oci i temps de treball de les nostres societats capitalistes i productives. Al llibre El pagès i el seu món descriu la jornada d’una vida rural, entre sega i sembra, entre blat i ordi, entre alimentar el bestiar i atiar el foc pel brou. Divisió que a pagès és unitària. Amatent a veure créixer la sembra, el pagès practica aquell Sant Badar propi del contemplatiu al desert. La utilitat del temps d’aturada és agosarada. Confia que no tot depèn del seu fer. Quina gosadia en temps d’aprendre fent! On queda aquell aprendre sent i deixant-se fer?

Els pedagogs de l’època ja parlaven de l’aprenentatge significatiu, d’aquell que ressona quan al cap del dia repassem el trajecte recorregut i en fem memòria conscient. És sàvia la resposta de la menuda de cinc anys que quan els adults la veuen aturada i li pregunten “què fas?” respon: “No veus que estic pensant!”. El temps per pensar fa por. Més fàcil de portar per on no vol, aquella ciutadania que no té temps per la pregunta: “On vaig i a què?”. Com amaga el cap sota l’ala l’adolescent que s’escapoleix de les seves responsabilitats sota el: “no penso, faig el que em diuen”. El temut temps conscient!

La vergonya del no fer res

Qui gosa confessar que ha passat el cap de setmana mandrejant! O s’ha assegut al banc d’un parc i ha passat la tarda de diumenge mirant els infants com juguen o sentint al capvespre el cant de les orenetes? Qui gosa reclamar el dret a perdre el temps? Allò útil de l’inútil.

Al capdavall, què s’hi amaga sota la imperiosa necessitat del temps productiu? Un desfici per no aturar-se, no fos cas que emergís aquella buidor interna que tant defugim i mirem d’eludir. La lucidesa guanya en temps d’aturada. Així ho posa en evidència la saviesa del Petit Príncep. Rep la invitació de comprar una píndola per no tenir mai més set, i li pregunten en què invertirà les hores que s’estalviarà. Decideix invertir aquest temps a anar passejant fins a la font a beure aigua. Aquell minut per a l’absurd, que permet trencar esquemes i saltar-se el que està establert.

La gestió de l’organització del temps

La psicologia prou reconeix els efectes de la sobresaturació. Aplicats al temps, fa vertigen pensar com incideix en la determinació del que fem i de com organitzem el temps. Tantes formacions actuals sobre la gestió del temps són indicadors de la difícil organització per encabir el multitask en les 24 hores del nostre dia. Sabut com és que el cervell humà té capacitat de moltes tasques alhora, però en detriment de la qualitat de cadascuna d’elles. Així és com, un cop més, trenquem una llança en favor del temps buit.

Tempus fugit… mentre fugim del temps. Se’ns escola entre les agulles del rellotge mentre estem absents del temps que vivim i som, del nostre present. Fugint del temps, fugim de l’ocasió de ser. Ens capbussem mirant de viure altres temps, altres vides, sovint per no mirar la nostra, la que tenim, el nostre minut d’ara. La saviesa de paladejar l’instant. Avantsala de lucidesa. La que guanyem quan ens donem un temps per cada cosa i cada cosa al seu temps.

Repassant el dia: quin ha estat el temps útil? Com en mesuro la utilitat? Quin ha estat el temps que ha deixat pòsit?

Marta Bruguet és doctora en Pedagogia i professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.