La vespa de mar o medusa de caixa (chironex fleckeri) és una espècie de medusa pròpia de les aigües litorals australianes i està considerada l’animal més mortífer de la Terra. Els experts diuen que pot arribar a matar a una seixantena de persones al mateix temps. La seva picada afecta el funcionament del cor, del sistema nerviós i de les cèl·lules de l’epidermis.
En realitat, és una màquina de matar: ha evolucionat de tal manera que ha desenvolupat unes dimensions d’una pilota de futbol i uns seixanta tentacles, a més de tenir ulls en grups de sis per a cadascun dels seus quatre costats de la campana. L’afecte de la seva picada és imminent. Hi ha persones que han rebut el seu toc nedant a pocs metres de la costa, però han mort abans de poder tornar. És un ésser que podria haver sigut concomitant d’una novel·la de Mary Shelley o Stephen King.
Sabent tot això, imaginem-nos la possibilitat de creuar-nos amb l’esmentada criatura. Segurament es despertaria una alarma en nosaltres. I què passa quan els nostres sentits detecten un possible perill? Per protegir-nos i evitar el dolor, com a mecanisme de defensa, s’activa la nostra intel·ligència biològica i tots els nostres sistemes es preparen per fugir: els vasos sanguinis es dilaten per transportar més oxigen a les cèl·lules, el cor batega més de pressa, els pulmons fan respiracions claviculars, augmenta la nostra temperatura corporal i la sudoració, tenim sequedat a la boca, etc. Tot plegat, per assegurar-nos d’escapar amb èxit d’una situació que, de ben segur, pot afectar la nostra supervivència. Un cop salvats del perill, els nostres sistemes tornen a la normalitat.
Ara bé, quines conseqüències pot tenir per l’ésser viure en un estat constant d’alerta? A la dècada dels 40 del segle passat, un metge hongarès anomenat Hans Selye, després d’uns anys d’experiència clínica, va descriure la síndrome general d’adaptació que consisteix en els esforços psicològics, comportamentals, fisiològics i biològics que fa la persona davant d’una situació que percep com a amenaçant. Va descriure com, malgrat el cos demana fugir, ens mantenim en situacions que ens alteren i dediquem tots els nostres esforços a sobrepassar-les.
Tanmateix, la nostra energia té límits i el cos no pot sostenir durant llargs períodes de temps els esforços per sobreviure sense patir algun desgast. Aleshores, Selye descriu tres etapes de desgast durant les quals la persona fa intents intensos per sobreviure. Concretament, en la tercera etapa, anomenada d’esgotament, la persona desenvolupa algun tipus de malaltia i mor.
Avui en dia, rarament ens banyaríem en aigües on hi hagués la possibilitat de creuar-nos amb una vespa de mar, però tot sovint vivim amb altres tipus de meduses verinoses com la incertesa laboral, la sobrecàrrega de feina, el pensament negatiu, les dificultats de conciliar els horaris laborals amb una vida familiar, la competitivitat i les comparacions ferotges, la falta de descans, les preocupacions, etc. Aquestes són algunes de les meduses mortíferes de la societat actual que, malgrat no tenir forma, sí tenen nom i un impacte en el nostre sistema nerviós i en el nostre organisme. Un preu alt que es paga a llarg termini.
En definitiva, en el context de la societat actual, tendim a anar exhaurint el nostre combustible biològic a poc a poc, dia a dia i, al capdavall, aquesta és la nostra única i real pandèmia: la que ens mata lenta i discretament, pessic a pessic.
