El tòpic de morir jove, en la plenitud de la bellesa i l’amor, es remunta, com a mínim, fins a l’Edat mitjana (Tristany i Isolda), però és en el Romanticisme que agafa l’embranzida definitiva. El Werther de Goethe va provocar una onada de suïcidis sense precedents. No va ser per aquest efecte d’imitació, però el cas és que Heinrich Von Kleist es va disparar un tret el dia 21 de novembre del 1811, quan tenia només 34 anys.
Kleist, membre de l’aristocràcia militar prussiana, encaixa en el prototip de romàntic que no accepta el destí que la seva procedència social li tenia reservat, ni en troba un de nou en la seva carrera artística. No en va fou un dels escriptors més admirats per Franz Kafka, un altre fill d’una classe social determinada, en aquest cas la burgesia comercial, sense cap voluntat de pertànyer-hi.
“Voltaire acusa el fanatisme religiós de donar una interpretació divina a fenòmens naturals. Un altre il·lustrat, Rousseau, afegeix que són inevitables, però sí que poden modificar conductes humanes”
Format en els ideals de la Il·lustració, les idees rousseaunianes del bon salvatge i el retorn a la naturalesa impregnen el que probablement és el més famós dels relats breus de Kleist: El terratrèmol de Xile; també s’hi detecta el desengany posterior sobre la viabilitat real dels ideals de progrés de la humanitat basant-se en la raó.
El relat arranca “en el precís instant” del “gran tremolor de terra” que, l’any 1647, va sacsejar Santiago de Xile. Injustament empresonats pel seu amor, considerat il·legítim a causa dels convencionalismes socials, i a punt de ser executats, el terratrèmol enfonsa les parets de la presó i allibera dos joves amants. Enmig de la commoció general, s’origina una espècie de locus amoenus, un interval d’harmonia humana entre els supervivents que transcorre al camp –detall significatiu–, i que acaba bruscament quan els dos protagonistes, confiadament, retornen a la ciutat –detall igualment rellevant. Allà, després d’una missa expiatòria on s’assenyala el terratrèmol com un càstig diví per conductes immorals com la seva, els dos joves són assassinats, en una escena literària d’una gran brutalitat que ajuda a entendre la incomprensió que l’obra de Kleist va provocar en una època encara dominada per les normes i el decòrum del classicisme literari.
Uns anys abans, Voltaire, al seu Càndid, ja havia ironitzat sobre la capacitat que els humans tenim per afegir desgràcies a les desgràcies; en aquest cas, a propòsit d’un altre terratrèmol devastador, el de Lisboa de l’any 1755. Voltaire acusa el fanatisme religiós de donar una interpretació divina a fenòmens naturals inevitables. Un altre il·lustrat, Rousseau, afegeix que aquests fenòmens són inevitables, però sí que poden modificar conductes humanes, com la que ens du a viure en grans aglomeracions humanes a les ciutats que no fan sinó amplificar els efectes d’un sisme.
Dues visions del món –la religiosa i la científica il·lustrada– es confrontaven el segle XVIII a propòsit d’un esdeveniment tan desgraciat com el que aquests dies ha sacsejat Turquia i Síria. Han passat dos segles, el coneixement científic s’ha consolidat com a explicació de qualsevol fenomen natural, i ja gairebé ningú es plantejaria seriosament, almenys en el món occidental, la hipòtesi que, darrere d’una gran desgràcia, hi ha un déu venjatiu. Alhora, però, aquella confiança dels il·lustrats en la raó, com ens adverteix el relat de Kleist, també té uns límits. Seguim aixecant grans edificis sense garanties constructives en terrenys sísmics, com els que aquest dies s’han esfondrat a Turquia, i provocant guerres fratricides, com la de Síria, que afegirà més patiment a un patiment d’origen natural.
