Fins i tot en el marc de la Segona Guerra Mundial, un conflicte que va deixar un balanç de cinquanta milions de víctimes, la meitat de les quals eren civils, i durant la qual es van destruir ciutats senceres, hi ha històries d’esperança.
Era el 1944. Feia pocs dies, el 16 de desembre, havia començat la batalla de les Ardenes. Una de les més grans ofensives alemanyes de finals de la Segona Guerra Mundial. La situació per Adolf Hitler, malgrat encara dominava bona part d’Europa, no passava per un bon moment. Al juny les tropes aliades havien desembarcat a les platges de Normandia, els anglesos havien conquerit la ciutat belga d’Amberes i els soviètics, des de l’altra banda, avançaven cap a Alemanya a través del riu Vístula (Polònia)
Com a reacció, el Führer va reclutar 25 noves divisions, uns 250.000 soldats, amb l’objectiu de partir per la meitat les línies aliades d’Anglaterra i els Estats Units distribuïdes al llarg de la frontera de França, Bèlgica i Luxemburg. Hitler creia que si les tropes britàniques quedaven aïllades abandonarien el continent. En aquest punt del conflicte les condicions de lluita pels dos exèrcits eren especialment dures: els soldats arrossegaven a les espatlles quatre anys de devastació, mort i gana i un intens hivern s’incrustava als ossos. A la zona boscosa de les Ardenes les temperatures eren gèlides i els soldats tremolosos intentaven avançar coberts per mig metre de neu.
La nit era freda
La nit de Nadal d’aquell any, tots els soldats destinats al front, fossin del bàndol que fossin, tenien en els pensaments les seves famílies. No haurien desitjat res més que estar al costat dels seus i celebrar el naixement de Jesús al caliu d’una llar. Dos joves soldats nord-americans aquella nit deambulàvem desorientats pels atapeïts boscos de Hürtgen entre la frontera germanobelga després de perdre contacte amb les seves tropes. El 16 de desembre les tropes hitlerianes havien realitzat un bombardeig d’una hora i mitja sobre els 130 quilòmetres de la línia nord-americana de les Ardenes i milers de soldats i desenes de carros blindats van iniciar un assalt en massa per sorpresa. Un sagnant atac que va provocar que molts soldats nord-americans quedessin separats de les seves unitats.
A més, un dels dos soldats perduts estava greument ferit, cosa que dificultava que poguessin seguir avançant. Malgrat ser conscients que es trobaven en territori alemany, van decidir trucar a la portada d’una casa solitària i demanar ajuda.
La mestressa de la casa, de nom Elisabeth Vickens, en veure el jove ferit i el seu company extenuat no va dubtar, malgrat tractar-se de soldats enemics, a obrir-los les portes de casa i oferir-los l’escalfor de la llar, tot i saber, que un gest així significava pena de mort. Primer va atendre el ferit i després va convidar-los a compartir el sopar de Nadal amb ella i el seu fill. El marit es trobava fora de casa per motius de feina i la resta de família havia fugit de la ciutat per evitar els bombardejos. Els joves nord-americans, en un primer moment astorats davant tanta hospitalitat, van acceptar joiosos la invitació. Però quan estaven asseguts a taula a punt de celebrar les festes i consumir un bon rostit, van trucar a la porta.
Tres soldats i un sergent nazi havien seguit el rastre de sang del soldat americà fins a la casa. Aturats a la porta, van esperar uns segons perquè fos la dona qui confessés que estava allotjant enemics de la pàtria. “Qui té amagat a qui dins?” – va preguntar un dels soldats. La dona no es va deixar acovardir. “Americans”, va respondre amb parsimònia. I quan els soldats alemanys ja empunyaven les armes per entrar a casa amb violència, va afegir: “Vosaltres podríeu ser els meus fills i els que estan aquí dintre també. Un d’ells està ferit. També estan cansats i afamats, igual que vosaltres, així que entreu, però aquesta nit ningú ha de pensar en matar”.
Els alemanys, parats davant la valentia d’aquella dona, també van acabar acceptant. Als nord-americans el cor els bategava de forma accelerada perquè ja es veien morts, però al final, tots es van acomodar al voltant de la taula. La senyora Vickens, fervent cristiana, aleshores va pronunciar una oració d’acció de gràcies que va acabar amb un Komm, Herr Jesus (Vine, Senyor Jésus). Val a dir que la desconfiança i els recels va ser els principals condicionants dels primers minuts de l’àpat, però passat un temps prudencial, la màgia de la nit de Nadal, l’hospitalitat, la solidaritat i la companyia es van imposar a aquella casa perduda enmig dels boscos de les Ardenes.
L’endemà, segons explica l’expert en Segons Guerra Mundial, Jesús Hernández, en el seu llibre Historias asombrosas de la Segunda Guerra Mundial, l’amistat forjada durant el sopar no s’havia trencat i els soldats alemanys van indicar als nord-americans, ja més recuperats, com arribat a les seves files. Així doncs, aquella nit de Nadal, gràcies a la bondat d’una senzilla dona alemanya dues vides es van salvar.
Por la història no s’acaba aquí
Després que una revista americana publiqués aquesta història explicada per Fritz Vincken, el nen de 12 anys, que el 1945 vivia amb la seva mare en aquella casa perduda en mig dels frondosos boscos de les Ardenes, i també se’n fes un documental per televisió, la família d’un soldat americà que havia lluitat en aquella batalla es va posar en contacte amb el canal de TV dient que el seu pare portava anys explicant la mateixa història. Així, finalment, al gener de 1996, Fritz, que des de 1958 havia deixat Bèlgica i s’havia traslladat a viure a Hawaii, va viatjar fins a Maryland per conèixer a Ralph Blank, un dels dos soldats nord-americans. La trobada va ser molt emotiva. Dels tres soldats i del sergent alemany se’ls va perdre la pista. I el 2002, dirigida per Rodney Gibbons i protagonitzada per Linda Hamilton, encara es va estrenar una pel·lícula: Silent Night.
