Vivim en un món desencantat. Costa pensar en el futur de forma positiva quan en molts indrets els drets bàsics no són garantits, les guerres es multipliquen i s’eternitzen, el populisme i l’extrema dreta s’imposen a les urnes, els joves senten que tenen la vida estancada… i la llista podria ser més llarga.
Algunes persones consideren el terme esperança antiquat i l’associen exclusivament a la tradició cristina, ja que les tres virtuts teologals són: fe, esperança i caritat. I, aleshores, el substitueixen per optimisme. Però no ens enganyem, no són pas sinònims. Mentre l’esperança és una força activa i conscient que ens impulsa a treballar per a un futur millor, assumint realisme davant de les dificultats; l’optimisme és una actitud passiva que confia que tot sortirà bé sense intervenció. A diferència de l’optimisme l’esperança es manté fins i tot en l’adversitat, és una força misteriosa que ens empeny i ens ajuda a trobar sentit, és el nostre motor per avançar.
Un terme, que, com a bon prescriptor i analista de la societat, Francesc Torralba desgrana en el seu darrer llibre Anatomia de l’esperança (Destino). En aquesta obra, el membre del conseller assessor de Valors i padrí de la revista des del 2004, explora els mecanismes que sostenen l’esperit quan tot sembla perdut. Un llibre absolutament essencial i que arriba a les llibreries amb l’aval d’haver guanyat el premi Josep Pla 2026, un certamen que per primera vegada ha apostat per guardonar un filòsof. Enhorabona!




