De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Lideratges
data: 20 de gener de 2017
Benvolgut Cinto,
He llegit la següent notícia: “A Rússia pegar a un fill, a la dona o als avis no serà delicte si els fets es produeixen un cop a l’any”. És la proposta que defensen la majoria dels diputats de la cambra baixa del Parlament. La notícia, junt amb la presidència de Donald Trump i les seves declaracions envers el tracte amb les dones, ens han provocat un gran neguit. Aquests dirigents ens situen a plantejaments de principis del segle passat, quan es considerava que els atributs i rols assignats portaven a acceptar que les dones podien ser violentades, ser víctimes i receptores de la violència, i d’altra banda, on estava totalment reprovat que exercissin la violència. Sembla com si el masclisme, uns dels mals més presents en la història de la humanitat, torni a brollar. Perquè malgrat a alguns els sembli estrany, el masclisme –com a tracte vexatori a les dones per considerar-les inferiors– encara és una pràctica molt extensa i consentida. Quan semblava que a certes zones del món el masclisme havia mort, ara ens adonem que no l’havíem enterrat i que encara pot reviscolar.
Els grups que defensen els drets de les dones han mostrat el seu rebuig total a les postures d’ambdós mandataris. Consideren que l’únic que s’aconseguirà és estimular els abusos i que tot plegat és fer passos enrere en tot allò aconseguit per protegir les víctimes.
Cinto, portem masses anys treballant per fer adonar als homes que no cal que siguin guerrers i violents per ser homes, i per fer veure les dones que no han de ser submises perquè siguin dones. Avui sabem que no hi ha un determinisme biològic a favor de la violència, malgrat que durant molt temps es pensava que hi havia una associació genèrica de la pau amb les dones, i de la guerra amb les homes. Escoltant, però, les declaracions de Trump i Putin, hom te la sensació que volen fer una mena de croada per recuperar i potenciar uns vells models considerats típicament masculins. I com tu deies a la teva darrera carta, “quan es comença malament és difícil corregir el procés”.
Al segle XXI hem de fugir de les dicotomies o dualitats com pau-dona, guerra-home, desarmada-armat, feble-fort, protegida-protector. De fet en el darrer segle, el poder masculí s’ha apropiat de valors atribuïts a les dones en el desig que aquests valors abastin una dimensió universal. La pau i la justícia, la igualtat, la tendresa, la compassió i la cura són valors que el poder masculí assumeix i que ha fet tot el possible per exercir aquestes darreres dècades. No hi ha dubte que, si volem canviar certes estructures socials, és important que els homes que s’incorporin a la política i als diferents àmbits socials hagin de seguir assumint rols de signe femení, però no tant com a homes que s’apunten de bona voluntat a iniciatives que són de les dones, sinó en tant que homes que repensen la seva masculinitat i des d’aquesta nova perspectiva, volen treballar conjuntament amb les dones, en iniciatives socials i polítiques.
Com diu el text de l’eix temàtic ‘Dona i Pau’ del proper Congrés Edificar la Pau al segle XXI “cal reconèixer tant allò femení com allò masculí en la construcció de la societat. (…) L’excés i la gairebé exclusivitat de trets masculins ha deformat la vida pública. (…) Allò masculí i allò femení no constitueixen simplement uns sumands, sinó que possibiliten una trobada, una multiplicació i mútua potenciació d’ambdós tipus especificitats, donant lloc a un nosaltres social de resultats grats i satisfactori”.
És important que puguem seguir reorientat els rols tradicionals atribuïts als dos gèneres perquè segueixen essent causa de molts patiments i frustracions. No ho hem de fer només pel mal que provoquen, sinó perquè els hem d’adequar a les realitats científiques i socials del segle XXI.
Cinto, em nego a acceptar que l’aparició de certes polítiques populistes oblidin l’avenç que ha suposat per la humanitat, la lluita de moltes dones i homes, per assolir la plena dignitat de totes les persones. Malgrat tot, veient que certes actituds perviuen i que certs rols estan molt arrelats, haurem de tornar a revisar els continguts que hi ha a algunes manifestacions culturals. Haurem de tenir els ulls oberts en els inicis, i, tan a nivells formals com informals per veure a quines d’aquests manifestacions prevalen el dualisme, l’estereotip, el masclisme i la submissió.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Lideratges
data: 27 de gener de 2017
Benvolgut Jordi,
Llegeixo que en el que portem d’any la violència masclista ha segat set vides a Espanya. El 2016 van ser 44 les dones assassinades pels seus companys; a aquest ritme el 2017 en podrien ser moltes més. Segons els informes de la ONU per a la Població i els informes d’Amnistia Internacional una de cada tres dones al món pateix maltractaments o abusos sexuals; el 47 per cent de les dones manifesta que la seva primera relació sexual va ser forçada; el 67 per cent de pobres del món són dones i representen el 80 per cent de la població desnodrida, el 70 per cent d’adults analfabets i el 67 per cent dels infants no escolaritzats. El seu esforça laboral representa el 52 per cent del total, però només posseeixen l’1 per cent de la terra i el 10 per cent dels diners en propietat. Aquests són els fets esfereïdors si obrim els ulls a la realitat global.
Si mirem les nostres societats, és ben veritat el que apuntes: els rols tradicionals atribuïts als dos gèneres segueixen sent causa de molts patiments. Fa dotze anys que es va aprovar per unanimitat al Congrés la Llei contra la violència de gènere. La primera frase deia que la violència de gènere no era un problema que afectés només l’àmbit privat; que s’havia acabat el considerar que en les relacions de parella, matrimonis o parelles de fet hi regna un àmbit impenetrable on poden ser assumides pràctiques de violència física o psíquica. Allò privat esdevenia públic i per tant sotmès al control de les normes de convivència.
No obstant, la justícia aplicada a les relacions home-dona des de llavors no ha deixat de ser molt fragmentada i parcial i no ha posat pas fi a la violència de gènere. Estem patint les conseqüències d’un arrelat model de subordinació de les dones respecte els homes que culturalment s’ha anat consolidant per la passivitat dels poders públics i l’acceptació social de comportaments discriminatoris.
Raonant sobre l’enduriment del Codi Penal per sancionar la violència de gènere dels homes sobre les seves parelles, el Tribunal Constitucional constatava la situació de desigualtat objectiva que l’àmbit matrimonial i de relació de parella, present o passada, ha vingut generant en perjudici de la dona. Així, segons aquest raonament, el que se sanciona amb una pena més greu no és el fet de pertànyer al grup masculí, ni es parteix de la simple presumpció que l’home, pel fet de ser-ho, ha d’assumir una major responsabilitat penal justificada per la major agressivitat del seu gènere, sinó l’aprofitament conscient per part d’un subjecte masculí concret de la situació de desigualtat i de les relacions de poder dels homes sobre les dones en els àmbits de relació de parella. Es constata el desvalor que significa l’agressió concreta que perpetra l’home al si de la parella, perquè expressa un major grau de lesivitat per a la dona en la seva situació de subordinació. Per canviar aquest estat de coses ens cal progressar no només en l’àmbit de la justícia sinó simultàniament, i de manera més radical, en l’àmbit de la cultura i de l’educació social. Carol Gilligan va codificar com els homes i les dones donen respostes als conflictes morals: la veu masculina tendeix a emetre judicis universals sobre el que és just o injust, a promoure individus autònoms capaços de prendre decisions, mentre que la veu femenina tendeix a considerar més les relacions personals adoptant un comportament de sol·licitud, d’atenció solidària envers els més dèbils.
Està clar que prendre al peu de la lletra aquesta codificació ens portaria a la dualitat determinista de què parles a la teva carta, a acceptar que hi ha rols consolidats que són inamovibles per a l’home i per a la dona, justificant així la subordinació que històricament ha patit la dona. Seguint la ironia de Victòria Camps, “a les dones els hauria tocat adornar i embellir la vida, mentre que el primer sexe s’ha ocupat a entendre-la i ordenar-la. Aquestes dues vares de mesurar, que van posar cada sexe al seu lloc sense possibilitat d’escollir ni de barrejar formes de vida, han constituït el fonament de totes les vexacions que ha sofert la part més menyspreada”. En un breu i suggerent estudi la professora Lucía Ramón defensa que no hi ha justícia sense sol·licitud per a tothom i proposa que el subjecte no patriarcal, home o dona, ha d’incloure simultàniament el sentit de la justícia i el sentit de la gratuïtat. Estem lligats els uns als altres de forma indissoluble, diu Lucía Ramón, i per tant obligats, fins i tot sense sancions ni mandats externs, i acaba amb aquesta reflexió d’Adela Cortina: “És en el profund on es descobreix aquest enigmàtic lligam, el secret de la felicitat. D’ella brolla el món de les obligacions que no es poden exigir, sinó només compartir gratuïtament, el món del do i del regal, del consol en temps de tristesa, del suport en temps de desgràcia, de l’esperança quan l’horitzó sembla esborrar-se, del sentit davant l’experiència de l’absurd”.
