Diversos països nòrdics han distribuït les darreres setmanes guies que recomanen emmagatzemar productes bàsics i
ofereixen consells davant un possible bombardeig.
La imprevisibilitat és una constant en l’esdevenir d’una societat. Els fluxos socioeconòmics configuren un escenari on múltiples versions són possibles i el que és inesperat pot fer acte de presència, i alterar dinàmiques que es creien fermament establertes. La pandèmia de la Covid-19, per exemple, va evidenciar com un únic virus era capaç de transformar, en pocs mesos, la vida quotidiana de milions de persones. La tragèdia causada pel fenomen meteorològic DANA en diversos punts de la Península també ha estat un recordatori.
Les crisis bèl·liques, les confrontacions armades i les tensions geopolítiques formen part d’aquest mosaic d’inestabilitats en el desenvolupament de les societats. I encara que són constants, sovint es tendeixen a normalitzar en un intent, potser ingenu, d’ignorar la possibilitat que una guerra pugui impactar directament en les nostres rutines diàries. Actualment hi ha 56 conflictes armats actius al món amb 92 països implicats. Alguns es comenten en tertúlies i converses de passadís, i la resta, s’ignoren.
Les guies polèmiques
Però aquests conflictes són aquí. Es percep l’escalada. Puja la inflació, escassegen alguns productes. La temible paraula “nuclear” fa acte de presència. I així, alguns països decideixen que és hora d’anticipar-se a un possible esdeveniment bèl·lic de manera formal i arriben fins al punt d’iniciar campanyes dirigides directament a la ciutadania. És el cas de Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia, que han distribuït guies amb recomanacions que inclouen des de l’emmagatzematge de subministraments bàsics fins a la gestió de l’ansietat i la preparació per a bombardejos o ciberatacs. Aquests manuals, que inclouen mesures preventives com l’ús de pastilles de iode potàssic en cas d’exposició radioactiva, subratllen la necessitat que la població pugui tenir cura de si mateixa durant els primers dies d’una crisi, atesa la limitada capacitat de resposta immediata de les autoritats.
Aquestes campanyes no mencionen explícitament Rússia o la guerra a Ucraïna com a motivacions, però la proximitat del conflicte i l’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN han marcat un canvi en la postura defensiva de la regió. Tot i que aquestes iniciatives han estat defensades com una obligació estatal per informar i protegir, també han suscitat crítiques pel seu potencial de generar alarma social. Les guies actuals actualitzen versions prèvies de la Guerra Freda, però amb un to més sever, que reflecteix la preocupació per possibles amenaces contemporànies. En aquest context, els països nòrdics busquen equilibrar la preparació pràctica i mental dels seus ciutadans amb la necessitat de mantenir la calma davant d’escenaris d’incertesa global.
El debat de fons
És ètic que un govern emeti avisos que podrien generar ansietat o vulnerabilitat a la població, encara que sigui amb el propòsit de preparar-los per a possibles escenaris de crisi? Reben totes les persones la mateixa preparació, independentment del nivell educatiu, ubicació geogràfica o situació econòmica? És just que alguns països preparin les seves poblacions per a escenaris de crisi mentre que d’altres no ofereixen avisos similars, cosa que podria agreujar la desigualtat en la capacitat de resposta davant desastres? Podria un govern estar-se servint d’aquests avisos amb fins polítics o estratègics més que per una preocupació per la seguretat de la població?
Conseqüències negatives
La notícia ha estat rebuda amb reaccions diverses: alguns consideren aquestes mesures necessàries i responsables, mentre que d’altres qüestionen l’impacte emocional i social que pot generar aquesta mena de missatges. Els detractors d’aquestes accions argumenten que podrien provocar un augment de l’ansietat, erosionar la confiança en l’estabilitat del sistema i perpetuar un clima de por per la sensació d’una amenaça imminent. Per contra, els defensors insisteixen que és millor estar preparats per a qualsevol eventualitat. Com es pot equilibrar el deure d’informar amb la responsabilitat de no generar una alarma innecessària?
Els governs tenen una responsabilitat essencial: garantir la seguretat i el benestar dels seus ciutadans. Part d’aquesta responsabilitat implica informar sobre riscos potencials, preparar la població per a emergències i minimitzar les possibles pèrdues en cas de desastre. Preparar-se per al pitjor no ha de significar viure amb por constant, sinó construir una societat més resilient i més ben equipada per afrontar qualsevol repte. Difondre avisos preventius pot enfortir la resiliència de les comunitats, millorar la capacitat de resposta davant emergències i, en última instància, salvar vides. Aquest enfocament preventiu respon al principi de responsabilitat governamental. Les autoritats poden elaborar les campanyes d’avís incloent dades sobre la improbabilitat d’una guerra imminent, declinar-les en tallers educatius que promoguin la resiliència o adaptar-les a la realitat de la població amb un bon diagnòstic previ de les necessitats de les persones i millors vies de comunicació.
Més prevenció, menys alarmisme
Per contra, optar per no informar la població sobre possibles escenaris de crisi es podria considerar una estratègia útil en certs contextos. Aquest enfocament prioritza protegir la tranquil·litat emocional de la ciutadania, i evitar el risc de generar alarma, ansietat col·lectiva o una percepció constant d’amenaça. En lloc d’advertir explícitament sobre potencials amenaces, es podrien centrar a reforçar les seves capacitats internes, augmentar la formació dels equips d’emergència i posar l’accent en polítiques de prevenció més àmplies que no impliquin directament tota la població, confiant que les institucions respondran de manera efectiva. No obstant això, aquesta via implica el risc que la població, com que no està informada, manqui d’eines bàsiques per afrontar els primers dies d’una emergència i depengui de les institucions.
Aquest dilema subratlla la dificultat d’equilibrar la transparència amb la necessitat d’evitar la por col·lectiva, especialment en temps d’incertesa global.
