Fa poques setmanes, passejant per Londres, em va sorprendre un cartell en una cafeteria que deia: “Els caps de setmana no es permet treballar amb portàtils”. Era una cafeteria moderna, d’aquelles amb taules de fusta i un petit jardí obert al fons. Ideal per obrir el portàtil i treballar-hi el cap de setmana. De fet, per treballar-hi en el millor sentit possible, perquè era un lloc agradable que convidava a la concentració. Per què no hi deixen treballar amb portàtils els caps de setmana? Hi ha una primera raó pragmàtica que suposo que és l’explicació. Els caps de setmana hi ha segur més clients i, per afavorir la rotació de clients, eviten que un de sol passi estones llargues assegut. Però més enllà d’això, em va semblar que hi havia també una actitud elogiosa de negar-se a treballar els caps de setmana. És a dir, com si aquella prohibició a la vegada fos també un cert emblema d’un estil de vida. El cartell lluïa al centre de la sala reposada.
Això em va portar a pensar fins a quin punt negar-se a tenir contacte amb la feina el cap de setmana podia ser un bé de luxe. El món laboral ha canviat molt i les ocupacions liberals i creatives s’han multiplicat –sobretot en aglomeracions urbanes i cosmopolites com Londres–. Aquestes feines qualificades, sovint ben remunerades, demanen un contacte constant amb les noves tecnologies. És entre aquest tipus de treballadors creatius que la desconnexió analògica s’ha convertit en un bé de luxe, un estil de vida buscat. Per a aquest tipus de treballadors la desconnexió del portàtil el cap de setmana sembla un exercici saludable. Aquesta anècdota fa pensar en la multiplicitat d’actituds cap al treball i la fragmentació creixent dels entorns laborals. Mentre per a alguns forçar la desconnexió els caps de setmana és un estil de vida elogiat, per a molts altres passar hores i hores davant les pantalles fent alguna feina mal pagada és una rutina diària, sigui cap de setmana o no. De fet, a molts els podria convenir obrir el portàtil a la cafeteria moderna, però aquell lloc semblava pensat sobretot per als treballadors qualificats.
“Intueixo que el cartell d’aquella cafeteria compleix una funció ritual, com a senyal que simbolitza i ordena un estil de vida”
És una constant històrica que els grups benestants puguin desconnectar més fàcilment. Potser la novetat del cartell de la cafeteria de Londres rau en el fet que siguin els treballadors creatius i professionals liberals -els grups benestants de les economies modernes- els que necessitin construir un elogi de la desconnexió. És perquè les noves tecnologies els saturen i necessiten evadir-se o hi ha alguna cosa més de fons?
No acabo de saber del cert la resposta. Podria ser que la cafeteria i el cartell siguin només una manera de coordinar-se i senyalitzar que aquell és l’espai idoni per trobar perfils similars. Intueixo, però, que aquell cartell compleix sobretot una funció ritual; actua com a senyal que simbolitza i ordena un estil de vida per a un grup determinat: treballadors qualificats, joves i cosmopolites. D’acord amb aquest estil de vida, és perfectament legítim treballar llargues hores amb el portàtil a la cafeteria entre setmana, però no és admissible fer-ho el cap de setmana, perquè aquell és temps per fer altres activitats. Mentrestant, els treballadors poc qualificats amb salaris estancats treballaran qualsevol dia i des d’on faci falta.
