La signatura de l’acord d’alto el foc a Xarm el-Xeikh, a Egipte, hauria de ser motiu de celebració. Però cap procés es pot dir “de pau” si se n’exclouen els qui pateixen i els qui lluiten. Ni Israel ni Hamàs, que van provocar desenes de milers de morts en els últims anys, no hi van ser presents per signar el seu “compromís” amb la pau. El protagonisme el van tenir els Estats Units, Qatar, Egipte i Turquia, que han fet el paper d’àrbitres mentre mantenen interessos econòmics i estratègics a la regió. Donald Trump va tenir la seva fotografia presidencial, el seu moment d’estadista global. Sense un Nobel de la Pau per adornar el seu llegat, el president nord-americà es conforma amb el teatre diplomàtic, envoltant-se dels líders europeus que inflen la seva vanitat fins a límits insospitats.
L’intercanvi de captius no s’ha de confondre amb reconciliació. És només un gest humanitari mínim enmig d’una tragèdia que fa dècades que dura. Els morts els van posar tots dos pobles; la responsabilitat criminal recau sobre els seus líders polítics. Les paraules reconciliació i compromís s’han pronunciat sense que s’hagin curat les ferides, sense que ningú hagi reconegut els crims comesos ni s’hagin obert camins de justícia.
Sota les runes de Gaza, a més dels cossos, jeu una cosa més perillosa i duradora: el ressentiment. Cada llar destruïda sense reconstruir, cada família palestina desplaçada, cada nen que ha crescut entre bombardejos, representa una futura generació que heretarà la memòria de la injustícia. El ressentiment no es negocia en hotels de luxe a Egipte; es cultiva en camps de refugiats, en la impotència de veure com la teva terra es fragmenta dia a dia.
Del costat israelià, el trauma del 7 d’octubre i els anys d’atacs amb coets també deixaran cicatrius profundes. Les famílies que han perdut éssers estimats, els supervivents del segrest, els habitants del sud que van viure anys sota alarmes antiaeris no oblidaran fàcilment. Tant palestins com israelians conviuen amb la por i el dol, sentiments que es transmeten de generació en generació i que fan molt difícil imaginar una convivència futura.
La pau no és absència de bombes; és presència de drets. No hi haurà pau si no hi ha reparació, si no s’assumeix la responsabilitat política i moral de les dècades d’ocupació, de desplaçaments forçats, de morts civils. Una veritable pau exigeix una justícia transaccional que reconegui el dolor de tothom, però especialment el de qui han estat oprimits i silenciats.
El que s’ha signat és un respir tàctic, no una solució. Mentre milions de palestins continuïn vivint sota un règim d’apartheid, sense control sobre la seva terra, la seva aigua ni les seves fronteres, i milions d’israelians visquin amb la sensació que la seva seguretat depèn de murs cada vegada més alts, cap d’aquests dos pobles serà lliure.
El que s’ha anunciat a Xarm el-Xeikh no és la fi d’un conflicte, sinó una pausa. Els pobles d’Israel i Palestina mereixen més que un espectacle diplomàtic. Mereixen seguretat, llibertat i reconeixement mutu, un futur compartit on la justícia no sigui un privilegi, sinó el fonament d’una convivència real.
La comunitat internacional ha d’entendre que la pau no es decreta: es construeix amb dignitat, igualtat i memòria. I això no es pot fer sense escoltar les víctimes ni transformar les estructures que generen la guerra. Només quan el silenci de les armes vagi acompanyat del crit de la justícia, podrem parlar, amb veritat, de pau. Només quan el món entengui que la pau no és un decorat sinó una tasca de fons —social, política i moral—, es podrà parlar de veritable reconciliació. Tinc la impressió que el que ara anomenen pau continuarà sent, tristament, el breu descans entre dues tragèdies.
Trump i els mediadors firmen la pau per a Gaza
