En una inscripció llatina trobada a Timgad (Algèria) hi havia aquest programa de vida: “Venari lavari/lvdere ridere/occest vivere”. És a dir: “Caçar, banyar-se / jugar, riure / això és viure”. Aquesta és la visió de la vida pròpia d’una civilització decadent. Me’l va fer recordar una jove borratxa amb la qual vaig topar per casualitat a la ciutat de València i que em va assegurar que tot el que li demanava a la vida eren aquestes quatre coses: “Menjar i beure, fotre i no creure”.
Hi ha maneres molt diverses tant de creure com de no creure. Chamfort parla d’una persona molt religiosa que va deixar en el seu testament una provisió de cent mil escuts per atendre les despeses de la seva canonització. Personalment he conegut ateus amb una conducta moral tan elevada com irreprotxable. Això no és nou. Ben al contrari. La humanitat sempre ha estat molt heterogènia en les seves creences i en les seves increences.
Respecte a les primeres, Tertulià feia broma, allà per l’any 200, de tres singulars déus romans: Sterculus, Mutunus i Laurentia. “Com han pogut contribuir a la grandesa de Roma aquests ridículs deuets?”, es preguntava. A Prudenci també li costava creure que hi hagués senadors que els seguissin adorant. Sterculus és el déu del fem o, si es vol dir més senzillament, de la merda; Mutunos era una deïtat fàl·lica i Laurentia sembla que era o una deessa prostituta o una deessa de les prostitutes.
Respecte a les segones, tot i respectant la conducta irreprotxable de molts ateus, convé recordar que Nietzsche ens va cridar l’atenció sobre quelcom summament important: Matar Déu és un acte tràgic; però matar-lo per passar a continuació a adorar qualsevol cosa, és ridícul. Vull aturar-me una mica en aquest punt, perquè em fa l’efecte que Sterculus, Mutunus i Laurentia estan de tornada i jo crec que, com deia el filòsof Adorno, la vulgaritat no és altra cosa que “estar de part de la pròpia degradació.”
Potser algun de vostès, benvolguts lectors, s’estigui preguntant a hores d’ara, on vull arribar exactament, què és el que em preocupa tant, a què vénen aquestes paraules que sonen un xic hiperbòliques. El meu to està totalment condicionat pel contingut de dos cartells que m’he trobat recentment i que m’han impactat molt. El primer anunciava que el dia 23 d’aquest passat mes de maig hi hauria una “benedicció mundial d’úter” (tal com ho llegeixen). Després d’aquest –si més no– curiós encapçalament, els dissenyadors del cartell animaven les dones a “crear un afable oasi femení” en la seva vida unint-se a “les més de cent mil dones de tot el món que ja n’han rebut la benedicció”. Això, certament, em va deixar bocabadat, però no em va escandalitzar. El que realment em va deixar astorat va ser la continuació. Després de demanar una aportació a les dones de 5 euros, se’ls hi donaven les següents instruccions: “Porteu: 2 bols, 1 espelmeta, un xal i pinso per a gossos”. Prefereixo no afegir cap comentari.
El segon cartell –que em vaig trobar a Ocata– anunciava la inauguració del “Triangle daurat de la deessa Isis”, un taller per treballar la sinergia femenina a través d’aquesta deessa egípcia i aconseguir augmentar les capacitats mentals i telepàtiques a través del tercer ull”. M’he preguntat sovint si les beates antigues, aquelles dones que feien molts més esforços per aparentar la seva fe que per a viure-la, havien tingut continuació. Ara ja tinc la resposta.
Tres déus singulars
