L’àmbit de la feina és un dels espais on compartim més temps amb els altres. Com es viu l’alteritat en aquest marc?
Dues possibles mirades d’alteritat la vinculen, per una banda, a la construcció de la pròpia identitat i, per una altra, a la relació justa entre individus per la qual un subjecte dóna a l’altre allò que li pertany o correspon.
En relació a la construcció de la pròpia identitat, no hi ha cap dubte que el treball ha estat, és i amb tota certesa seguirà essent un element que ens defineix. Quan ens presentem acostumem a dir “sóc”, més que no “faig de” tal cosa o tal altre. El pas del temps però ha tendit a relaxar aquesta assimilació entre el què fem i el què som. La mobilitat del mercat de treball n’és el símptoma més visible. Les causes d’aquesta tendència són múltiples: coneixements que ja no són vàlids per tota la vida laboral, evolució de la carrera professional en una línia diversa a la què els estudis fets feien pensar, canvis diversos d’empresa i fins de tot de professió al llarg de la vida…
Des de fa ja força anys els joves són el màxim exponent d’aquesta tendència. La seva major dificultat per entrar al mercat de treball, per exercir aquella tasca per la qual havien estat anys preparant-se, és prou coneguda. Malauradament, l’actual situació del mercat de treball fa que no només les persones joves a l’inici de la seva vida laboral facin “qualsevol” feina, sinó que moltes persones que tenien trajectòries professionals consolidades també s’hi veuen obligades. No acostumen a ser processos ràpids d’ajust, sinó processos en els què les persones que han perdut la feina van ajustant les seves expectatives a mesura que el procés de cerca de feina s’allarga en el temps.
Malauradament, són també processos en els què la percepció que la persona té d’ella mateixa no es limita a l’àmbit laboral i sovint estan acompanyants d’un fort sentiment de pèrdua d’autoestima i de confiança en un mateix. Així, la crisi econòmica i laboral en certa manera ha renovat la percepció de la importància del treball, no tant per posar l’accent en el tipus de feina que duem a terme, sinó pel mer fet de tenir feina.
En segon lloc, podem entendre alteritat en tant que relació justa entre dues parts, per la qual una rep de l’altre allò que li pertoca. La naturalesa del treball no es pot entendre del tot si no és vista com un espai de conflicte entre dues parts, de tal manera que les relacions laborals entre l’empresa i els seus treballadors poden entendre’s com unes relacions que neixen i es desenvolupen a partir del conflicte d’interessos.
Des d’aquest punt de vista, i acarant-se al treball com a element que ens configura individualment, el treball és també quelcom que ens dóna una identitat col•lectiva. En aquest sentit, la història del treball és una història de lluita col·lectiva per a l’obtenció de millores de les condicions de treball.
El pas del temps a les societats més benestants ha tendit a relaxar la consciència dels individus en tant que classe treballadora en general i, fins i tot, en tant que membres del col·lectiu d’una organització concreta. Aquest clar procés d’individualització de les relacions laborals podia estar compensat per un dret laboral de caràcter intuïtiu que tendia a protegir la part més feble, és a dir, la part del treballador.
La crisi econòmica i del mercat de treball, però, ha impactat fortament en el marc normatiu que regula les relacions laborals i, de retruc, en les condicions de treball. La dimensió quantitativa de la crisi del mercat de treball ha afectat la seva dimensió qualitativa fent que en moltes ocasions es perdi la percepció de relació justa entre ambdues parts. El risc va més enllà d’un sentiment de manca de justícia entre un individu i l’organització per la què treballa. El risc real i definitiu és el trencament d’un pacte social pel qual les persones a canvi del seu treball podien aspirar a una millora de les seves condicions de vida.
Malgrat les circumstàncies actuals, penso que el treball no pot ser vist només des d’una vessant estrictament economicista. Cal tenir present en tot moment la seva importància en la construcció d’identitats individuals i col·lectives, i en tant que font d’equitat a les organitzacions i a la nostra societat.
