Quan tenia 19 anys, Laia Maldonado va fer un viatge a Ghana que li va canviar la vida. Després de constatar les deficiències educatives i alimentàries dels infants de l’orfenat de Kpando on feia de voluntària, va decidir crear el projecte Un llapis per Ghana.
Comencem per aquell primer viatge a Ghana. Què hi va anar a fer allà?
Quan tenia dinou anys vaig decidir que volia treballar amb nens. Vaig arribar a l’ofanat Ryvanz-Mia Childcare Internacional de Kpando per casualitat, de la mà d’una ONG, que va haver de tancar acusada de frau. Va ser així com vaig arribar a l’orfenat més bonic del planeta i me’n vaig enamorar.
A partir d’aquest viatge, decideix fundar l’organització Un llapis per Ghana. Què simbolitza el llapis?
Un dia estava fent els deures amb els més menuts de l’orfenat a unes taules en el pati, ja que no tenen un espai com cal per fer la feina, i els infants anaven molt lents. Em vaig enfadar una mica per aquella lentitud quan de sobte va venir una de les més petites i em va ensenyar un llapis. Era el llapis que s’anaven passant entre tots per poder fer els deures.
Per què va decidir fundar-la?
Quan vaig tornar tenia clar que no podia fer veure que allò no havia passat. No volia que la meva experiència fos exclusivament un turisme de voluntariat: fer de voluntària els estius i la resta de l’any oblidar-me’n. Havia creat un vincle i no el podia desfer. De camí cap a casa, l’anècdota del llapis no em fugia del cap, perquè s’havia convertit en una metàfora: què passa quan tots tenim els mateixos somnis, però difereixen les eines per fer-los realitats? Aquí tenim nens que volen ser pilots d’avió, científics, nenes que volen ser heroïnes, i allà passa el mateix. La diferència és que aquí tots tenim un llapis per dibuixar aquests somnis. Un llapis per Ghana va sorgir amb l’objectiu de donar l’oportunitat a què tothom tingui un llapis.
Deixem de narrar Àfrica a partir de la manca, i comencem a narrar-la a partir de l’empoderament!
Un llapis, un símbol al qual aquí sovint ja no li donem quasi importància.
Nosaltres ens financem a partir d’esdeveniments i no demanem donatius directament. Trobar-nos amb les persones i explicar el que fem és la nostra prioritat. En un d’aquests esdeveniments vam preguntar a diverses persones quants llapis creien que havien utilitzat al llarg de la seva vida. Ningú en tenia idea. Llavors nosaltres els explicàvem que teníem una família, en un altre continent, que havien de compartir un llapis entre 24, quan nosaltres probablement a la bossa en tenim sis. Aquest és el paral·lelisme entre les petites coses que fan un gran canvi a l’hora d’arribar on volem arribar.
Amb el seu viatge segur que va trencar diversos estereotips que tenim d’Àfrica.
Moltíssims. Actualment, una part important del projecte són les xerrades en escoles per trencar estereotips. Tenim una imatge de l’Àfrica exòtica, estranya i esbiaixada, creada pels documentals del National Geography. Una de les coses que intentem evitar des de la nostra organització és el mercadeig amb la pena, que ens fa molta por. És molt fàcil dir tot el que no tenim i el que ens falta, i és molt complicat explicar tot el que tenim: Ghana és un país molt ric en música, capacitats, olors, sons, menjars… Els joves de l’orfenat tenen unes capacitats increïbles, unes ganes imparables i uns somnis enormes. En aquestes xerrades a les escoles intentem explicar que Àfrica no és un continent homogeni, hi ha moltes realitats diferents. Deixem de narrar Àfrica a partir de la manca, i comencem a narrar-la a partir de l’empoderament!
Us voleu distanciar del tipus d’ONG que apadrinen nens de l’Àfrica. Per què?
Intentem no compartir mai imatges dels nens que puguin generar controvèrsia i fer un mercadeig de la pena. Nosaltres no cal que els salvem de res, els calen persones que estiguin al seu costat i creguin amb tot el que poden fer i els facin suport. Nosaltres estem al seu darrere i som el seu coixí d’emergència per, si cauen, intentar ser-hi. Però no els ensenyem res, ni de bon tros.
