Tony Blair sempre torna. Després d’anys allunyat de la primera línia, el nom de l’exprimer ministre britànic ha tornat a agafar protagonisme com un dels ideòlegs del pla de pau de Donald Trump per a Gaza. El president dels Estats Units el va assenyalar per liderar un govern de transició a la Franja, si tant Israel com Hamas acaben acceptant l’alto el foc.
Diuen que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. I el Pròxim Orient sembla ser la pedra que, una vegada i una altra, s’interposa en el camí de Blair.
La trajectòria política del pare del Nou Laborisme va ser durant un temps un camí de roses: una victòria quasi sense precedents el va portar a Downing Street el 1997, després de 18 anys de governs conservadors. En el que semblava una lluna de mel amb l’electorat, el líder que tenia tres prioritats –educació, educació i educació- va impulsar els Acords de Divendres Sant, va donar autonomia a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, va construir escoles i hospitals i va introduir el salari mínim.
Però totes les llunes de mel s’acaben. Després dels atemptats de l’11-S es va alinear sense fissures amb George W. Bush i va impulsar la invasió de l’Iraq apel·lant a unes armes de destrucció massiva que no s’han trobat mai. La guerra li va suposar un desgast polític, sobretot dins del seu mateix partit, del qual ja no es va recuperar.
I Blair va acabar sortint de Downing Street per la porta del darrere. Aleshores, l’ONU, la Unió Europea, els Estats Units i Rússia el van nomenar enviat especial al Pròxim Orient per intentar resoldre el conflicte etern entre Israel i Palestina.
Però el Pròxim Orient també és una regió que produeix més història de la que pot consumir. Blair va acabar deixant el càrrec al cap de vuit anys, sense avenços significatius tot i haver anunciat solemnement un pla de pau que no va ni arribar a néixer, criticat per la proximitat a Israel i atrapat en una teranyina de la que no sembla poder escapar. Ara, del bracet de Donald Trump, torna a intentar construir una sortida al laberint. Només el temps dirà si l’habilitat negociadora i la capacitat de diàleg de Blair ajuden a portar la pau a Gaza. O bé si es confirma que el Pròxim Orient és la pedra amb què no para d’entrebancar-se.
