El 1800 es calcula que vivien a la Terra uns mil milions de persones. 222 anys després, aquest novembre, s’ha arribat als vuit mil milions de persones. Abans que res, ens caldria reflexionar en termes demogràfics sobre d’on venim, on som i cap on volem anar.
TONI LÓPEZ —Doncs es podria començar pel següent titular: “Ja fa més de mig segle que el creixement de la població s’està alentint”. De fet, la velocitat de creixement de la població als anys seixanta del segle passat era més del doble de la que tenim avui dia. I això és un titular que contrasta molt amb el pensament de molts de nosaltres, ja que pensem que el creixement de la població va cada vegada “a pitjor” i que no parem de créixer. I aquest primer titular ens diu que ja fa seixanta anys que vam tocar el sostre d’aquest increment relatiu de la població. Per què és així? Doncs perquè la gran majoria de països del planeta ja estan en una fase molt avançada de la transició demogràfica. I aquesta transició és com la gran teoria que tenim els demògrafs que ens diu que totes les societats han passat de tenir alts nivells de fecunditat i mortalitat, és a dir, famílies grans i vides curtes, cap a nivells més baixos de fecunditat i mortalitat. Per tant, vides més llargues i també famílies més petites.
I és en el transcurs d’aquesta transició quan la població creix a un ritme molt i molt elevat. Per això hem passat dels tres mil milions d’habitants que teníem al 1960 cap als vuit mil milions d’ara mateix. Avui en dia ja hi ha dues terceres parts de la població mundial que viuen en països que estan per sota dels dos fills per dona. Això reflecteix que aquesta velocitat de creixement ja va cap a la baixa i podem predir amb força garanties el futur de la població mundial.
Ara reflexionem sobre l’arribada als vuit mil milions d’habitants, però és important saber quan ens queda per incrementar aquesta xifra de la població mundial. Tot i les diferents opinions, hi ha consens en què arribarem als onze mil milions d’habitants i que a aquest pic de la població hi arribaríem a finals del segle XXI. Això vol dir que en els propers seixanta o setanta anys, incrementarem la mateixa població que hem sumat en els últims vint-i-cinc anys.
— Són dimensions relacionades amb l’economia, amb la gestió dels recursos, amb la relació amb el medi ambient les que ens haurien de dir si som molts o som pocs, a la Terra.
És a dir que, lluny d’arribar al límit, podríem estar encara només a una part del que acabarem creixent.
T. L. —Sí, però tot i que a vegades ens pugui fer vertigen parlar dels vuit mil milions d’habitants, cal de tenir molt en compte que aquest creixement tan elevat que hem tingut en els últims seixanta anys s’està alentint cada vegada més. Aquesta seria una mica la mirada d’on venim, on som i cap a on anem de manera global, tot i que sempre cal tenir en compte les dinàmiques regionals; aquest és un altre punt interessant.
És una bona consideració per començar perquè, més aviat, la sensació és que el creixement és exponencial, imparable. I això ens fa témer si som massa persones, ja, al planeta. Què hi diu Enriqueta Camps-Cura?
ENRIQUETA CAMPS-CURA — Estic totalment d’acord amb les dades i el plantejament que s’ha fet fins ara. Jo també les he publicat, de fet són projeccions de Nacions Unides. En la línia del que deia en Toni i en contra de la idea dominant: la taxa màxima de creixement de la població mundial es va assolir l’any 1968; des d’aleshores, la taxa de creixement baixa. Jo això ho vaig expressar en un article titulat World Population Grow. The force of recent historical trends conjuntament amb l’economista i historiador Stanley L. Engerman. En aquest sentit, el que diem és que el que fa créixer la població no és tant la fecunditat –la qual es redueix arreu menys a l’Àfrica– sinó la disminució de la mortalitat. Per exemple, a Occident, als països que formen l’OCDE, al llarg del segle XX s’ha doblat l’esperança de vida. Cal entendre que el gruix de la població no només depèn de les entrades, ja que aquestes disminueixen, sinó també de les sortides, que són la mortalitat i l’esperança de vida, i que també s’han reduït. I això fa que la taxa hagi anat decreixent, ja que a mesura que ha crescut l’ingrés, l’esperança de vida té rendiments decreixents. També cal dir que al llarg del segle XX es va doblar l’esperança de vida, però que no podem esperar que al segle XXI creixi igual.
I l’amoïna la idea d’arribar als vuit mil milions de persones en el món sencer?
E. C. —Sí que amoïnen, o si més no a nosaltres, perquè tant el Banc Mundial com Nacions Unides posaven la fita dels nou mil milions com a màxim sostenible pel món. De fet, a principi de curs, a les meves classes estava ensenyant a partir del llibre El viatge de la humanitat, publicat per Olded Galor, on explica que la contaminació i la sostenibilitat depenen més del gruix de la població que no pas del nivell de riquesa. I el que deia les Nacions Unides és que, quan arribem als nou mil milions aproximadament (o nou mil milions i mig), que s’hi arribarà el 2040, segons les seves projeccions, haurem arribat al màxim sostenible.
—La contaminació i la sostenibilitat depenen més del gruix de la població que no pas del nivell de riquesa. L’ONU ja ha dit que el límit són els nou mil milions de persones.
I això ens ha de preocupar? Hi ha un límit que efectivament siguin aquests nou mil, o pot ser variable?
E. C. —Bé, el món és cada vegada més ric, això són tesis molt malthusianes, molt preindustrials. Des d’aleshores, sempre que hi ha hagut problemes, hem tingut canvis tecnològics i, ara, potser estem a l’espera d’aquests canvis tecnològics, que es fan per produir més calories a uns rendiments més elevats.
Per tant, encara que n’hi hagi més de nou mil, la qüestió és que tothom pugui viure en unes mínimes condicions…
E. C. —Exactament. I d’altra banda, també fer més ús de les energies renovables perquè els efectes no siguin contaminants i promoguin el canvi climàtic.
Hi ha una qüestió important: aquest creixement no és a tot arreu per igual, sinó que hi ha continents com l’Àfrica on el creixement segueix essent més alt. Això fa que hi hagi uns fluxos de població que vagin cap a les zones on “ens falta” gent. Es podria dir que la immigració, en el fons, regula la sobrepoblació?
T. L. —El fenomen de la migració és molt complex. Hi ha moltes teories que expliquen alguns fluxos i no totes són complementàries sinó que a vegades, fins i tot, són contradictòries. Però per raonar els fluxos del segle XX, al final, més que el nombre de persones, el que ens ho explicaria serien les oportunitats laborals i de progrés. Sí que és cert que hi ha països que han completat la seva transició demogràfica, els quals acostumen a ser els més rics, ja que precisament el que està al darrere de la transició demogràfica són aquests components econòmics i, conseqüentment, hi ha més oportunitats de riquesa. D’altra banda, aquells països que encara no l’han completat són aquells amb moltes menys oportunitats laborals. Aquesta teoria, o aquesta linealitat que comentaves, però, no sempre és així. Hi ha casos, com per exemple els de l’Europa de l’Est, que tenen creixements de població fins i tot negatiu, tant per la pèrdua del creixement natural com també perquè no atrauen la població d’altres països pel seu desenvolupament econòmic o riquesa. És adir, no generen oportunitats. D’altra banda, també hi ha el cas dels Estats Units, on mai han tingut creixements naturals negatius i que també continuen atraient molta població.
— No és el nombre de persones en si. Si les coses funcionessin d’una altra manera, potser no ens estaríem preocupant per aquesta pregunta de si som masses.
Així doncs, a grans trets, sí que podríem parlar d’aquests fluxos que es reequilibren?
T. L. —Sí, però amb els seus matisos i també entenent que la migració, com altres fenòmens de la societat, va canviant. I en aquest context de la globalització, per exemple, ara es parla molt de les migracions d’estil de vida que estan protagonitzades per les persones del nord global amb nivells d’estudis molt elevats i que trien la seva destinació, no tant per les oportunitats laborals, sinó per totes les oportunitats relacionades amb l’oci, el clima i el benestar. De manera que, tot i que la majoria de les migracions puguin ser provinents d’aquests fluxos de països amb menys recursos –que també són els que tenen creixements naturals més elevats– cap a àmbits amb més recursos –que són els que tenen un creixement natural més baix– cal tenir en compte els matisos.
És a dir, que hi ha migracions econòmiques, que són les clàssiques, però també n’hi ha de culturals.
T. L. —Sí, en van apareixent. Sobretot en un món global i hiperconnectat van apareixent altres formes de migració i de moviments que també cal tenir-les en compte.
Enriqueta Camps-Cura, com ho veu tot plegat?
E. C. — Estic d’acord en què les migracions són un element important. El Toni parla de la transició demogràfica, i quan hi va haver la transició demogràfica europea, que va ser el segle XIX, els europeus van emigrar massivament a altres bandes del món. I, en canvi, ara aquests emigrants africans estan tenint molts problemes per entrar al món desenvolupat. I ho estem veient tot i que no sabem si es tracta de refugiats polítics, econòmics, però veiem que l’accés a Europa no és gens fàcil, com tampoc ho és el dels mexicans als Estats Units.
— Els valors als quals caldria apel·lar per gestionar l’increment que es preveu de la població són la fe amb el progrés, l’equitat i la igualtat entre gènere.
És evident que una cosa és el pla teòric i l’altre el que realment passa.
E. C. —Sí. Hi ha problemes de xenofòbia, problemes de manca d’integració cultural, hi ha problemes diferents de quan els europeus van emigrar a Amèrica i a Austràlia; eren zones molt poc poblades. Cal tenir en compte que aquests emigrants africans que venen a països com Espanya es troben que la taxa d’atur està al voltant del deu per cent. Per tant, totes aquelles persones nouvingudes no són benvingudes, ja sigui per motius econòmics, com culturals. Justament, fa uns dies llegia una notícia que deia que el 25 per cent dels joves espanyols es consideren d’extrema dreta, són racistes. I això és un gran problema.
Anem cap a les implicacions ètiques de tot plegat: som vuit mil milions de persones. Som masses? Hauríem de desitjar que hi hagi un límit en aquest creixement perquè, en un determinat moment, ja no ho podrem gestionar?
E. C. —Aquestes són dades del Banc Mundial i Nacions Unides, institucions que venien a dir que ja érem masses. En contra de tot això, hi ha la perspectiva històrica que demostra que, cada vegada que hi ha una pressió demogràfica, almenys a partir del segle XVIII, hi ha un canvi tecnològic que augmenta la capacitat productiva. I, en aquest sentit, jo confio que això serà així altre cop. D’altra banda, com deia el Toni, la fecunditat disminueix, però aquí, responent a la teva pregunta ètica, el que ens trobem és que la fecunditat disminueix quan l’educació de les dones augmenta. És a dir, quan augmenta el que en diem cost d’oportunitat de tenir fills, quan aquestes dones veuen que el seu sou és prou elevat com per necessitar tenir més fills. En canvi, en el continent africà, això és diferent, per motius econòmics i culturals, però alhora en aquests indrets els seus drets estan molt afeblits. Tot això, són situacions que esperem que s’ajustin, sobretot quan la mortalitat infantil disminueix; llavors la fecunditat, conseqüentment, també.
Però creu que és desitjable que hi hagi un punt en què pensem que no hauríem de créixer més enllà d’aquí?
E. C. —La gran causa del creixement actual és l’augment de l’esperança de vida, la qual s’ha doblat. De manera que el que no ens podem plantejar és la idea de viure el màxim de temps, respecte la qual penso que hi ha un consens –sempre que estiguem amb bones condicions de salut–. Alhora, tot i que no em sento del tot autoritzada per dir-ho, confio en què en realitat no hi ha cap raó per limitar el creixement de la població. I, sobretot remarcar que tot i que a la Xina fins fa poc sí que hi havia mesures de control que podríem anomenar infanticides, a Occident si la fecunditat ha disminuït és perquè les dones han volgut tenir un accés a l’educació i a la feina.
Toni López-Gay: amb vuit mil milions de persones al planeta des d’aquest novembre es pot afirmar que som masses?
T. L. —Coincideixo amb el que ha comentat l’Enriqueta. Utilitzes la paraula desitjar. En el meu cas, si pogués, desitjaria moltes altres coses que, probablement, com deia l’Enriqueta, ens conduirien de forma més natural cap aquest pic de població. Què podríem desitjar? Oportunitats, educació, condicions laborals dignes… I quan tinguem tot això en els països que encara tenen un nivell de riquesa molt baix, quan tinguem aquestes oportunitats de manera molt més natural… també hi haurà aquests descens de la fecunditat i, per tant, també l’assoliment d’aquest pic de població del qual, com comentava anteriorment, no estem tan lluny. Llavors, cal que pensem bé en els desitjos. Els demògrafs i les demògrafes, acostumem a dir que la demografia no està darrere dels reptes que hi ha quan pensem en nombre d’habitants, que normalment són altres dimensions: aspectes molt relacionats amb l’economia, amb la gestió dels recursos, amb la relació amb el medi ambient… tot això és el que ens hauria de dir si som molts o som pocs. Però no el nombre de persones en si. Si les coses funcionessin d’una altra manera, potser no ens estaríem preocupant per aquesta pregunta de si som masses. Al final, tot està molt relacionat en com distribuïm els recursos i com els gestionem: l’energia que utilitzem, etc. Sens dubte el nombre de persones que som ara i que, indubtablement creixerà més, obre la porta a múltiples reptes socials, sabent que tenim unes poblacions cada vegada més urbanes, més envellides. I hem de resoldre’ls, sens dubte, intentant que no es deixi a ningú al darrere com passa amb aquests nivells de polarització entre els rics i els pobres, els quals van a l’alça. Hem d’intentar trencar aquesta bretxa, com també sobre com envellirà la població a l’Amèrica del Sud i a l’Àsia i, per últim, els problemes mediambientals. Així que no depèn tant de quants siguem sinó de la forma que ho fem per gestionar-nos.
Per concloure aquesta conversa: a quins valors creuen que hem d’apel·lar per plantejar aquest debat? Toni, comencem amb vostè, si li sembla.
T. L. —S’hauria d’apel·lar a l’equitat, la qual es pot desmembrar en diverses qüestions: una equitat social, sense deixar enrere els més vulnerables ja sigui en l’àmbit global com intern dins d’un propi país; una equitat de gènere, la qual és indispensable; i , finalment, una equitat territorial, sobretot avui, que estem en un context internacional i global on cada vegada les poblacions van més a viure a les ciutats. Cal assegurar l’equitat en la relació camp-ciutat.
E. C. — Els valors als qual caldria apel·lar són la fe amb el progrés, l’equitat i la igualtat entre gènere. Però també hem de vetllar per tenir tecnologies netes, tecnologies verdes, al mateix temps que mantenim la fe amb el progrés de la humanitat.
