Com comença la seva relació amb el fet religiós?
Vaig néixer en un ambient molt determinat: catòlic, apostòlic, romà i molt ortodoxa, religiosament parlant. Llavors feia tot allò que tocava: anava a missa -primer m’hi feien anar i després hi anavai també anava a una escola catòlica, a Santa Anna. Vaig néixer en un ambient en què la religió no m’era estranya, on la fe la vivia normativament, amb moltes definicions. El fet religiós el sabia, el coneixia, però no l’havia assimilat. Tot era molt formal. Per tant, em costa considerar si abans tenia o no tenia fe.
Fins i tot havies cantat en una coral religiosa.
Sí, de molt petit em van fer entrar a l’escolania de Santa Anna. Quan tenia set o vuit anys el pare Joan va passar per les classes a buscar nens per a fer un cor. Jo hi vaig participar i a partir d’aquí començo a viure més la religió perquè m’agrada molt cantar. Llavors cantava les cançons que en aquells temps es cantaven a les misses. Aquesta activitat després serà important per mi perquè m’ajudarà a viure més les coses i entendre-les.
El canvi es produeix durant la joventut.
Sí. Després, fora de Santa Anna, em vaig moure en un ambient catòlic en català i lleugerament vinculat a les tradicions. Però ho veia tot molt superficial, molt formal i ritualitzat. En un moment concret, la religió dins mi entra en crisi i deixo de valorar el fet religiós. A partir dels disset o divuit anys, m’allunyo d’aquest món i em distancio de tot allò que m’havien intentat ensenyar i transmetre els pares. Deixo de creure i ja està; tot i no renegar mai de res… La nota final, que em va fer deixar de creure, va ser una carta de sant Pau on es diu que les dones callin a les assembles i que preguntin els marits a casa. Vaig pensar que era d’una grolleria imperdonable mantenir això. D’això ja en fa trenta anys. Vaig veure que aquell no era el meu ambient, no perquè jo fos una persona sensible al tema de la discriminació de la dona, ja que en aquell temps tots érem masclistes, sinó perquè la carta em va fer entendre que allò no anava enlloc. A parti d’aleshores només vaig anar de tant en tant a algun funeral. Vaig pensar: “que s’ho facin ells, que la religió és una cosa de rics i per gent que no vol veure la realitat” I em vaig allunyar completament del fet religiós i sense sentir cap buit perquè ja vivia dins una certa estabilitat emocional.
I quan torna a apropar-se a la religió?
El pare feia molts anys que estava malalt i era un procés que l’anava degenerant. Tots els germans el vetllaven. Un dia, al costat del pare, algú s’exclamava: “Tan anys de creure en Déu, tants anys patint… tot per acabar així”. En aquell moment em va venir una escopetajada, com un gerro d’aigua freda, i vaig pensar que el pare acabava així perquè Déu ens havia fet lliures. Llavors ho vaig entendre. Déu no ens condiciona, no ens porta aquí o allà, ens fa lliures perquè som a imatge i semblança d’ell. A partir d’aquell moment hi ha dubtes que em comencen a encaixar i passo a veure el fet religiós d’una altra manera. No veig la religió com una colla de doctrines, sinó com una relació personal amb Déu, que no depèn del que diuen les doctrines, sinó dels teus propis pensaments i de les teves accions. A partir d’aquell moment em torno creient i més tard recupero l’assistència a missa. La meva dona també em fa de reintroductora en aquest món. Però que quedi clar que no em considero exemple de res ni per ningú.
Ara no m’avergonyeixo de creure; estic convençut de l’existència de Déu i la presència de Déu entre els homes. No veig el fet religiós com un conjunt de normes imposades sinó com una vivència que es viu i que es pot compartir amb els demés sense obligar ningú a res. Evidentment, no deixo de creure que encara hi ha un excés de Sant Pau en el món oficial de l’Església i del clergat, però m’ho agafo d’una altra manera. També començo a llegir la Bíblia; és un llibre molt desconegut pel mateixos creients, i descobreixo altres lectures a part de Sant Pau, que se m’havia quedat clavat. No prescindeixo dels capellans, però passo a considerar-los administradors d’unasèrie d’accions que formen part de la vida religiosa.
Què pensa quan davant una desgràcia algú comenta: “Per què Déu permet que passi això?”?
Déu no vol les coses, les coses senzillament passen. Déu ens fa lliures i ens acull si nosaltres l’acceptem. Els homes som persones lliures i no funcionem com ninots segons la seva voluntat. Pensar que les coses en les envia Déu i per tant hem de patir les desgràcies és una forma molt poc madura de viure la fe, encara que hi hagi persones que des de la mateixa Església oficial mantinguin aquesta visió. En aquest sentit, també he après a no jutjar a ningú per la manera de viure o creure la fe. Només Déu sap que hi ha en el cor de cada home.
Creu que la gent sap distingir entre religió i religiositat?
No, hi ha una gran confusió, fins i tot als creients no els interssa massa profunditzar gaire en això i ho veu en tot molt superficial i inútil. El tema religiós està molt confós i poc valorat, però aquesta situació respon a la història i a l’Església d’aquest país, entenent-la com la història del clergat, encara que l’Església som tots. Som un país superficial i no només en això.
