Thomas Pogge (Hamburg, 1953) és un filòsof alemany doctorat a la Universitat de Harvard, actualment professor a la Universitat Yale i director del Global Justice Program. També és el Director d’investigació al Centre d’Estudi de la Ment en la Natura, a la Universitat d’Oslo. L’originalitat de la contribució de Pogge es troba en la seva insistència en el paper dels deures negatius del més rics envers els més pobres del món i no en els seus deures positius. Pogge afirma que els individus més rics tenen un deure imperiós de justícia que els obliga a actuar per tal d’eradicar la pobresa. El seu llibre World Poverty and Human Rights, traduït al castellà com La pobreza en el mundo y los derechos humanos, és considerat com el més significatiu en els aspectes filosòfics d’aquesta temàtica –des de Barcelona, l’editorial Proteus va publicar el 2013 l’opuscle ¿Estamos violando los derechos humanos de los pobres del mundo?–. Actualment Thomas Pogge treballa amb l’economista Aidan Hollis en un projecte sobre la salut i el dret als medicaments que promou un sistema de pagament dels medicaments en funció de l’impacte que tinguin sobre la salut global.
Abans que res, què és el que hem d’entendre per justícia?
És una matèria que està en discussió. Tenim diferents opinions sobre què és la justícia i tots hem de donar els nostres arguments i les nostres raons. I després, sobre la base d’una discussió lliure de diferents persones, de diferents països, prendre una decisió. El problema, és clar, és que, de moment, la decisió de com estructurar les normes no està presa per persones que pensin en termes de què és just i què és injust sinó per gent amb diferents interessos que pacten i negocien. I sovint els partits amb més poder i més rics guanyen la lluita per sobre les normes, no amb bons arguments sinó simplement negociant el poder.
Per embolicar-ho una mica més suposo que està bé recordar que, en realitat, a molts països del Sud probablement no els interessa tant arribar a una igualtat d’oportunitats com generar riquesa. Oi?
A aquestes societats, el que se’ls ha de preguntar és qui vol què. Però sí, els governs de societats pobres no estan tan interessades en aconseguir que les seves societats siguin justes sinó riques per tal que les seves elits puguin tenir molts diners. Angola és ara un bon exemple. Com a societat és bastant rica, igual que ho és Guinea Equatorial, però la gran majoria d’aquestes societats són encara molt pobres. De manera que no crec que sigui just dir que la gent no vol que les seves societats siguin justes; les societats sí que ho volen, són els governs i les elits els que no; volen la riquesa per ells mateixos.
En tot cas, el món s’encamina cap a unes quotes de justícia més altes?
No, el món camina cap a la direcció contrària. Vivim en un món en què les desigualtats estan ampliant-se dia rere dia. I encara tenim un gran nombre de població, probablement la meitat de la gent del món, que no té coberts els seus drets humans bàsics. El món, en essència, està esdevenint més i més injust perquè el patiment de la part pobra de la població està esdevenint més i més evitable. Avui és evitable tenir tanta gent que no pot menjar, que no té accés a l’aigua potable, a l’educació, a la sanitat… això no hi és per la meitat de la població. És a dir, en la mesura en què és cada cop més evitable que passi això, és encara més injust.
Què ha canviat els darrers anys per poder dir que la pobresa ara és evitable?
Les capacitats econòmiques i tecnològiques del món, que són molt més riques que fa cinquanta anys. Ara som molt més rics col·lectivament que fa cinquanta o cent anys. Fins i tot, si calcules l’ingrés per càpita del món sencer, actualment és aproximadament de 10.000 dòlars per persona, i amb això n’hi ha més que prou per eradicar tota la fam i les privacions. El problema és que la meitat de la població només té el 3,3 per cent dels ingressos del món. I amb això no n’hi ha prou per cobrir les seves necessitats. Si fos un 5 per cent, o un 5,5 per cent, n’hi hauria prou. La part rica seguiria tenint el 95,5 per cent de la riquesa! Per tant, la desigualtat està anant a pitjor tan el món el seu conjunt com dins del propis països i de resultes d’això persisteix la violació dels Drets Humans. I això és el què ho fa més injust.
De qui és la culpa que aquestes regles no beneficiïn per igual –o més equitativament– el conjunt de la població?
La gent rica dissenya les normes: els bancs, les multinacionals, els hedgefunds (fons d’inversió lliure), els milionaris… actuen com un lobby, pressionant perquè s’estableixin regles que els beneficiïn. I per això es fan rics i se’n surten. Capturen els governs, que implementen regles que els beneficien –i que no són beneficiosos pels pobres, és clar–. Per tant, els rics estan incrementant el seu tall del pastís, i com que els rics incrementen el seu tros, el dels pobres s’està fent més petit. De manera que els pobres es beneficien del creixement econòmic global però perden molts d’aquestes possibles beneficis perquè la seva porció es redueix constantment. Els pobres estan baixant en escala, si vols dir-ho així, i han d’intentar escalar ràpidament per mantenir la posició que tenien fins ara; la seva posició, en termes relatius, està sent constantment erosionada. I això és la conseqüència principal d’aquestes regles globals, que beneficien els rics i perjudiquen els pobres, els bancs i les multinacionals en comptes dels pobres. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
