El 16 d’abril moria Josep Maria Terricabres, catedràtic de la Universitat de Girona i eurodiputat, i el dia 7 de maig el país perdia Joan Rigol, expresident del Parlament i d’Unió Democràtica de Catalunya, exconseller de Treball i Cultura i exvicepresident del Senat.
Malgrat les diferències personals, professionals, ideològiques i de trajectòria vital, hi ha hagut en tots dos molts elements en comú i determinades claus que expliquen algunes de les millors fortaleses i virtuts que té Catalunya. No són difícils de recordar.
La seva formació va estar marcada per l’empremta humanística i filosòfica amb una clara dedicació a l’estudi. En el cas de Terricabras, això va determinar també la seva orientació professional al món universitari, complementada posteriorment amb un període més curt de dedicació a la política. El cas de Rigol va ser justament a la inversa. La seva activitat principal va ser política, però això no el va apartar mai de la tasca del pensament fins al punt de doctorar-se, ja jubilat, en teologia i filosofia. Terricabras accentuava sempre la importància del rigor i la claredat en l’activitat del pensament i l’ús del llenguatge. Rigol tendia a cercar la dimensió transcendent, comunitària i personalista en els camps del seu interès.
Un element clau en tots dos ha estat la seva personalitat afable, dialògica, basada sempre en el respecte a l’altre, en l’escolta activa i el contrast.
Terricabras t’embolcallava amb el seu fi sentit de l’humor i la ironia i encomanava la passió i entusiasme per les idees. Veure’l enraonar en directe, amb una retòrica i una dicció acurades i un domini perfecte del llenguatge, amb un ordre narratiu endreçat i clar i un punt solemne i teatral, era espectacular. El caràcter filosòfic, deia, havia de complir quatre requisits: descriure bé el que s’havia d’examinar, qüestionar les veritats aparents, mantenir l’esperit crític i afinar i matisar constantment els judicis assumint-los sempre com a provisionals. Tota una targeta de presentació sobre com entendre i practicar el raonament ben articulat i traslladar-lo després també a la seva funció docent.
Rigol, que s’autodefinia com a fill de pagès, no parlava mai des del marc acadèmic ni es considerava un intel·lectual, sinó que ho feia des del testimoniatge lliure personal, sovint carregat d’anècdotes viscudes o de records de les vides i les accions de pensadors o líders polítics o de la societat civil. Traslladava sempre una idea o una proposta que anava adherida a una inquietud personal, a un sentiment o anhel de naturalesa social, política, cultural o espiritual. El valor del sentit de pertinença i l’arrelament comunitari el traslladava a qualsevol acte públic però també a les converses més informals vinculades al món associatiu o artístic. En les seves intervencions traspuava sempre la importància del sentit institucional, el valor de la dignitat de les persones, la pràctica del consens i la mediació. Essent un home orientat a l’acció, la dimensió reflexiva i la seva concepció religiosa de la vida, aportaven sempre una profunditat i un sentit específics a cadascuna de les seves iniciatives en els múltiples camps en què va estar implicat. Podríem dir que la presència de Rigol contribuïa a generar espais i entorns de conciliació.
Van ser homes ferits per la cultura, pel pensament, per la llengua, per la preocupació per les causes civicosocials i per la defensa del seu país. Aquest element de la catalanitat no va ser mai tangencial, sinó nuclear i en bona part els va ajudar a vehicular i encarnar de múltiples maneres el valor del compromís. Més d’un cop, tots dos van explicitar que el fil conductor dels seus diversos compromisos cívics, associatius o polítics no procedia directament de la raó, sinó de l’amor, de l’estima, de l’afecte envers les persones, el territori, les institucions i el seu patrimoni simbòlic: la llengua, el dret, els costums, les tradicions actualitzades, els valors aplicats a la convivència o al treball.
En moltes de les trobades que havíem compartit amb alumnes, Rigol sempre repetia que un país és un relleu generacional ben fet. No és una ocurrència, sinó tot un pla d’acció consistent a mantenir viu i renovat el fil conductor que ens connecta generacionalment amb el passat i ens projecta cap al futur. La tasca educadora de Terricabras i també la creació de la Càtedra Ferrater Mora, que va dirigir durant 25 anys, explicita molt bé en el camp de la filosofia aquesta tasca de transmissió i continuació d’un llegat axiològic que considerem valuós i que acaba per constituir-nos com a nació.
