Les cinc de la tarda en qualsevol parc infantil de qualsevol ciutat catalana (i espanyola, i europea, i occidental, cada cop més). Si fa bon temps, els menuts les inunden amb els seus xiscles, el seu joc estrident, les corredisses amunt i avall o l’ús incordiador d’algun d’aquests estris sorollosos maquinats per una ment enginyosa d’una empresa constructora de jocs de parc infantil. Deia: si fa bon temps. Amb el canvi climàtic, almenys a les nostres latituds, pocs són els dies en què els parcs infantils no poden fer la seva funció, de manera que aquest és l’hàbitat més habitual per als pares i mares (i àvies i avis i germanes i germans i tietes i tiets) cada dia feiner a la tarda, a l’hora del té anglesa.
Després de la recollida a l’escola, que sempre té un punt caòtic i emocionant (o de decepció; mai se sap com anirà el reencontre amb els infants) l’estona al parc infantil és, per als acompanyants, una estona relativament tranquil·la. A vegades, si els infants es porten bé i ja són una mica grandets, plàcida. Un moment per fer-la petar amb altres pares sobre la paternitat del segle XXI o qualsevol tema una mica més superflu però molt sovint també una estona per practicar momentàniamentel workation, aquesta barreja entre la feina (work) i el descans (vacation) cada cop més habitual (i francament més perillosa, i això que jo en sóc un usuari): contestar correus, enllestir alguna tasca urgent que ha quedat pendent, escoltar els maleïts àudios del whatsapp… no fos cas que algú tingui la sensació que no he respost un missatge a les quatre de la tarda.
De manera que, en el millor dels casos, és una estona en què els pares no han de fer una gran tasca, però hi són. Hi són presents, de carn i ossos; allà asseguts, contemplant la seva descendència. Però que no van a extraescolars, els nens? Sí, és clar, hi ha moltes famílies on prima el desig de portar als fills a activitats extraescolars per alguna recomanació mèdica o perquè es considera que necessiten reforços en determinades àrees de coneixement, però hi ha també una tendència creixent a pensar que val més la pena no sobrecarregar els infants amb mil propostes, cada tarda, i deixar simplement que durant una estona, abans de tornar cap a casa, descarreguin l’energia acumulada a l’escola. Que treguin fum del cap, per tal que el retorn al domicili sigui més tranquil i el dia es pugui rubricar satisfactòriament, possibilitant un bon descans.
Sí. Més que el desig de proveir-los de tots els coneixements i les capacitats possibles gràcies a innombrables extraescolars, en un cert sector social cada cop prima més una mena d’slow life amb els més petits de la casa, per oposició probablement al que aquests pares van viure de petits. Això ha fet que els nens hagin esdevingut uns éssers observats, retratats i desitjats, als quals es dedica cada cop més atenció. Una atenció conscient. Quelcom que té un cert perill, és clar –que els infants esdevinguin el centre de les nostres existències, de forma excessiva i obsessiva- però que marca una diferència abismal amb com els nens eren criats no ja fa cinquanta sinó 25 anys.
És un fet que els pares d’avui dediquen molt més temps a estar amb els seus fills (més que cuidar-los, les paraules no són perquè sí) d’una manera que els nostres pares, en la majoria dels casos, no van fer mai.
En efecte, no té res a veure com es vivia la criança fa dues generacions endarrere amb com es fa ara. Com que n’hi ha pocs, de nens, i com que la consciència sobre la criança és creixent, la vida de les famílies amb fills petits cada cop es dibuixa més al seu voltant. Això no vol dir que abans se’ns estimés més o menys, en absolut, però és un fet que els pares d’avui dediquen molt més temps a estar amb els seus fills (més que cuidar-los, les paraules no són perquè sí) d’una manera que els nostres pares, en la majoria dels casos, no van fer mai. No exactament perquè no poguessin, que segurament en molts casos tampoc, sinó perquè no anava “amb l’esperit del temps”. No es feia. Culturalment la cosa no anava per aquí. Tampoc hi havia biblioteques pensades per anar-hi a passar la tarda amb els nens o a gaudir de L’hora del conte, però sobretot a ningú li passava pel cap de destinar bona part d’una tarda a gaudir de la lectura o del contacte amb els llibres en un d’aquests centres.
En definitiva, això encara no és Suècia o qualsevol dels països nòrdics, però cada cop s’hi assembla més. I, a risc de vestir un sant per desvestir-ne un altre, a mi em sembla que no està del tot malament.
