Kevin Casas-Zamora (San José de Costa Rica, 1968). Vicepresident de Costa Rica i ministre de Planificació Nacional i Política Econòmica entre 2006 i 2007, actualment és el president del International Institute for Democracy and Electoral Assistance (IDEA), amb seu a Estocolm (Suècia). Va ser secretari d’Afers Polítics a la Organització d’Estats Americans (OEA). És advocat i politòleg, graduat a les universitats de Costa Rica i Essex i Oxford.
Víctor Lapuente. (Xalamera, Osca, 1976). Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat d’Oxford i catedràtic a la Universitat de Goteburg i ESADE. Col·labora amb la Cadena SER i és membre del consell assessor de KSNET, empresa dedicada a la transferència de coneixement. Els seus últims llibres són Organizando el Leviatán i Decálogo del buen ciudadano. A El País escriu de política, divulgació científica i filosofia.
En molts articles de perspectives d’aquest 2024 publicats als diaris hem llegit que enguany “mig món votarà en unes eleccions”. No és exacte perquè el nombre de votants reals és de dos mil milions i perquè d’aquests nou-cents corresponen només a l’Índia, ara ja el país més poblat del planeta. En tot cas, la dada serveix de pretext per plantejar-nos si, efectivament, la democràcia guanya camí arreu del món i què pot suposar això en termes de valors. Abans que res: fins a quin punt és rigorós afirmar que al 2024 és votarà “com mai”, al món?
VÍCTOR LAPUENTE — Sí. En quantitat, sí; en termes de qualitat, ja no està tan clar. Fa deu anys, després de la Gran Recessió, que va ser un moment d’un replantejament de moltes coses, les autocràcies representaven menys de la meitat de la població, el 48 per cent. I, en canvi, en aquests moments, el 72 per cent del món viu en règims autocràtics, que no són democràcies plenes: poden tenir eleccions, façana democràtica, votar cada quatre o cinc anys però no s’hi compleixen les condicions fonaments de la democràcia, que són la defensa dels drets polítics i civils individuals i, per altre costat, que les eleccions siguin lliures, justes i competitives. El que veiem en molts països és precisament un abús, per part dels governs, dels instruments electorals per perpetuar-se en el poder. Però això no són eleccions. La democràcia és aquell sistema que possibilita que els governs perdin eleccions i veiem com això no passa mai, en aquests països.
Per tant podem dir que la democràcia s’està expandint o no?
KEVIN CASAS-ZAMORA — Coincideixo amb en Víctor: el gran problema que tenim aquest 2024 és que clarament hi haurà una explosió d’activitat electoral però moltes d’aquests comicis se celebraran en condicions menys que òptimes, en què l’autoritat electoral està coptada, en què la competència és profundament desigual, en què hi haurà desinformació… és un problema molt seriós. I l’altre és que aquestes eleccions que es faran, més que ser una celebració de la institucionalitat, de l’ordre, de les normes democràtiques, poden consolidar resultats profundament lesius per a la democràcia. Per aquestes dues raons cal assumir una certa cautela quan es diu, una mica alegrement, que mig món votarà. Cal examinar-ho amb lupa, cas per cas.
V. L.—Sí, el gran avantatge que tenim ara és que, independentment de si hi ha crisi econòmica o no, o si existeixen crisis democràtiques, a diferència de períodes anteriors on les democràcies estaven sotmeses a onades autocratitzadores, ara tenim indicadors, instituts, organismes, per mesurar la qualitat de la democràcia. I el que veiem és un nombre creixent de països on no necessàriament es llisca cap a dictadures però sí que s’esdevenen autocràcies electorals; no podem considerar que siguin “democràcies plenes”.
Tenim un problema afegit, que és el qüestionament de la democràcia en el si de la Unió Europea. Fa deu o quinze anys era impensable que hi hagués problemes de pulcritud democràtica dins de la UE, que és un club democràtic. I una altra cosa és la situació que travessa l’Amèrica Llatina.
K. C.-Z.— De les coses més importants que han passat els darrers anys és haver-nos adonat que els forts vents frontals que està experimentant la democràcia són globals. Aquella noció que teníem abans que els problemes de la democràcia es trobaven en les més recents o més pobres… això ara clarament ja no és cert. Com deia en Víctor: hi ha membres de la UE que tenen desenvolupaments democràtics molt qüestionables. Però no és l’únic lloc: pensant en on es votarà aquest 2024, el que més em preocupa és el que està passant als Estats Units. I alerta, perquè la preocupació que tinc és gairebé al marge del resultat de les eleccions: si guanyés Trump seria molt greu des del punt de vista de la democràcia, però els problemes de disfuncionalitat del sistema polític dels EUA van molt més enllà. Trump és, més aviat, el símptome d’aquests problemes. El que pugui passar als EUA em preocupa perquè té repercussions globals. Pensem en el desafortunat incident que va ocórrer al Brasil el gener del 2023, quan una massa de gent va intentar ocupar el Palau Presidencial i el Congrés, una còpia del que havia passat dos anys abans a Washington, al Capitoli. O amb les reaccions que va tenir la perdedora de les eleccions al Perú, Keiko Fujimori.
De moment dibuixen vostès un panorama paradoxal perquè, per un costat, es votarà en més llocs que mai, però al seu torn dèiem ara que els bressols de la democràcia no acaben de funcionar. Depèn de com, es pot veure el got mig ple o mig buit…
V. L.— Sí, si agafem una perspectiva històrica dels darrers dos-cents anys podem dir que el got està mig ple, perquè llavors el 99 per cent dels països del món eren dictadures i és cert que la tercera onada de la democratització –que va començar amb la Revolució dels Clavells a Portugal i després Espanya, sud d’Europa i Amèrica Llatina per després estendre’s a l’altre costat del teló d’acer– ha suposat una extensió sense parió de la democràcia. Però lluny d’arribar al final de la història de Fukuyama, el que hem vist des de mitjans dels noranta –accelerat darrerament– és el que alguns experts anomenen “una onada d’autocratització”. Encara hi ha molta discussió, en el món acadèmic, de fins a quin punt hi ha un canvi de tendència o és simplement una petita parada en l’evolució de les democràcies, i que aquestes es tornaran a reactivar com el sistema per defecte al qual aspiren els éssers humans, perquè els proporciona les majors quotes de benestar i llibertat. Hi ha molta discussió, però és cert que ja han passat uns anys d’aquest impàs i la situació no se supera, sinó que els dictadors van guanyant països. Jo soc sempre optimista per aquella teoria que diu que en una democràcia, per poc que hi hagi uns pesos i contrapesos mínims i una premsa mínimament independent, els candidats extremistes s’acaben movent cap al centre (a pesar que no m’agradin ni Giorgia Melloni ni Marine Le Pen, és una mica el que està passant). Els populismes, d’alguna manera, es poden anar domesticant. Però el que comentava en Kevin em sembla molt important: veiem que candidats extremistes i populistes, que quan van deixar el poder van promoure rebel·lions populars, no només no són castigats sinó que són entronitzats (fa poc ho hem vist als caucus d’Iowa amb Trump). A l’Amèrica Llatina no estem veient candidats extremistes que es mouen cap al centre sinó que, fins i tot a països que han estat més estables políticament, com Costa Rica, observem uns enfrontaments molt polaritzats, amb extremistes d’un costat i l’altre.
Tot això té molt a veure amb l’estructura dels mitjans de comunicació, que cada vegada més són premiats en la mesura que es polaritzen davant l’audiència. Amb exemples de dretes i d’esquerres. I això és perillós, perquè es posa en qüestió no les opinions sinó la veritat, els fets.
K. C.-Z. — En Víctor feia referència al fet que vivim temps complicats i que no està clar si això és un fenomen temporal o més estructural. El que està quedant clar és que la noció per la qual l’expansió de la democràcia global era inevitable –una noció que va presidir l’eufòria dels anys noranta– no es correspon amb la realitat. En el millor dels casos aquests processos no són lineals. En Víctor parlava de l’onada d’autocratitzacions i és important que precisem una mica què vol dir això. Perquè certament en el cas de l’Amèrica Llatina –menys clar en el cas d’Àfrica– no m’inquieten tant els trencaments violents del sistema democràtic (les insurreccions, els cops d’estat que han estat un clàssic allà a la meva regió) com d’una situació diferent on la democràcia es va degradant i la gent ho accepta. Això últim em preocupa molt més. Venint d’on vinc, jo tendia a pensar que les democràcies molt imperfectes de l’Amèrica Llatina –allò que el politòleg O’Donell en deia “democràcies de baixa intensitat”– de mica en mica podien anar millorant, seguint l’estela d’Europa o Amèrica del Nord. Però ara, justament, començo a pensar a l’inrevés, perquè moltes democràcies consolidades s’estan començant a assemblar a l’Amèrica Llatina. El deteriorament de la qualitat de les democràcies és molt evident. I això no vol dir que no passi també a l’Amèrica Llatina: a El Salvador hi ha un deteriorament en la mesura que els ciutadans semblen haver donat plens poders a Bukele per combatre el crim… encara que suposi retallar en drets.
Recapitulant: aquest 2024 perfectament podríem veure que aquesta onada d’eleccions acaba consolidant una enorme quantitat de democràcies de baixa intensitat, on la qualitat en el compliment dels estàndards bàsics és molt baix.
V. L.— La paraula que expressa bé el que deia en Kevin és hibridació; no hi ha les democràcies per un costat i les autocràcies per un altre. Estan sorgint règims híbrids que barregen democràcia però amb mentalitat autocràtica en la forma de governar. Ell ho ha descrit molt bé. És el que diuen molts politòlegs seguint l’estela del llibre Com moren les democràcies: poden haver-hi cops d’estat, rebel·lions, però en general el que hi ha són autocops… que van laminant els drets dels ciutadans. A vegades fins i tot complint les lleis, inicialment. Ara, a poc a poc aplicant-les d’una manera que gran part de la població considera no legítima fins que es prohibeix l’oposició i es controlen els mitjans de comunicació –això és molt important–. Els darrers indicadors diuen que l’Amèrica Llatina no és la regió on això està anant a pitjor i, per exemple, a l’Índia de Modi s’està sent altament restrictiu amb les llibertats.
En resum: s’està produint, com a mínim, una crisi d’adolescència de la democràcia, que és un sistema nou per gran part del món, excepte a l’hemisferi de l’Atlàntic nord. Hi ha un moment d’un cert defalliment i, vist que els populistes no acaben de solucionar els problemes sinó que en general els empitjoren, això podria acabar possibilitant una transformació, perquè apareixen nous qüestionaments. Ho dic, doncs, en positiu. Ja es veurà.
De totes maneres, en Kevin l’encerta amb una cosa molt important: l’actitud d’un segment dels joves que dona suport a la idea d’“un home fort” que els asseguri seguretat encara que els retalli les llibertats, com passa a El Salvador. Aquest és un fenomen nou, que es produeix també a les nostres latituds, potser perquè aquests joves no han vist les orelles al llop; no han conegut Pinochet o Franco. I en relació amb això, i sense trencar una llança per Bukele, sí que cal subratllar que hi ha un problema de seguretat (que és una competència bàsica de l’estat) a molts indrets però especialment a l’Amèrica Llatina. Aquesta regió representa el nou per cent de la població mundial, però el quaranta per cent dels crims. Per tant, té un gran problema de seguretat. I també aquí: ho estem veient a Suècia mateix, el problema és present fins i tot a les societats més desenvolupades. A mi m’agradaria pensar que la democràcia i la seguretat van de bracet, però no té per què ser sempre així. Hi ha d’haver una garantia de seguretat per part de l’estat, i si això no passa… és fàcil que apareguin altres solucions. Però vaja, també està comprovat científicament que els resultats de les polítiques populistes són intrínsecament dolents: després de quinze anys de govern populista, el PIB creix un deu per cent menys, de mitjana.
Tot ens porta a la pregunta essencial: per què no acaba de funcionar la democràcia?
K.C-Z.— Arreu del món hi ha la sensació que la democràcia no resol els problemes concrets de les persones concretes. No respon almenys a les demandes socials amb l’agilitat i la celeritat requerida. Cal dir que a les darreres èpoques hem vist un creixement exponencial de les demandes i expectatives socials de benestar, al mateix temps que no hi ha hagut un canvi significatiu en les capacitats del sistema polític per respondre a aquestes demandes. I en aquesta bretxa que no para de créixer és on es troben els monstres. És un problema molt seriós. Cal una discussió seriosa per veure com es reformem els sistemes democràtics per tal que tinguin més capacitat de respondre a les demandes socials. Això obliga a replantejar moltes coses de disseny institucional, de robustesa fiscal dels estats (un estat no recapta bé no pot respondre a les demandes), de la qualitat de les administracions públiques… i tot això obliga a plantejar finalment la qüestió de la confiança. I no podem parlar de la confiança si no ens referim al tema de la corrupció i de les percepcions de la corrupció i la impunitat que sovint té. Si això no s’atén bé, serà molt difícil construir els nivells de confiança que fan que un estat pugui respondre a les demandes de la població.
Al juny celebrarem eleccions al Parlament Europeu. Si és capaç de reformar-se, podria ser la Unió Europea qui generés una nova onada d’aprofundiment democràtic al món, que sembla tan necessària?
V. L. — Si mirem les eleccions al Parlament Europeu, la situació és un drama perquè els partits populistes, que representaven fins ara un cinc per cent dels escons, ara saltaran a un terç, especialment formacions d’extrema dreta.
La part bona en relació amb la Unió Europea és que la Comissió Europea sí que està emfatitzant darrerament –pel que fa als països que volen esdevenir membres– la necessitat de tenir unes administracions públiques de qualitat, un estat de dret, un aparell administratiu capaç d’implementar polítiques públiques amb eficàcia, imparcialitat i sense corrupció. Perquè, efectivament, en aquells països on hi ha corrupció les possibilitats que esdevinguin autocràcies són molt altes.
K. C.-Z. — Una de les coses que han succeït a l’Amèrica Llatina les darreres dues dècades és que els populismes estan cada cop menys lligats a les ancestrals desigualtats econòmiques, que és d’on bevien aquests moviments. I, en canvi, cada cop estan més lligats a la resposta a la corrupció, quan no se la combat adequadament. Per tant, cal enfocar-se molt en el tema de la corrupció i la seva impunitat.
Respecte d’Europa, la UE té un paper molt important a jugar en l’esforç per protegir la democràcia i fer-la avançar globalment, sobretot tenint en compte el que està succeint als Estats Units; Europa és l’altre gran pol de desenvolupament democràtic del món. Però no és senzill, perquè això passa perquè la UE resolgui problemes de coherència interna. Per exemple, ha estat patètic però molt revelador veure les contorsions que ha hagut de fer la UE per tractar el cas d’Hongria. I és que la degradació de les democràcies, com dèiem, ara funciona diferent. I, en canvi, els instruments que tenim a escala internacional no han evolucionat. La Carta Democràtica Interamericana està pensada en relació amb amenaces a governs escollits democràticament; no es preveu que sigui el propi govern el que posa en dubte la democràcia, que és el que estem veient ara. Per tant la UE s’ha de plantejar molt bé els problemes de coherència interna i també de coherència en el missatge que transmet respecte de la importància que concedeix a la defensa de la democràcia.
