“Tàpies. Col·lecció d’artista”, “La bèstia i el sobirà” i “Natures mortes del segle XVII”, tres propostes que marquen l’inici de curs a nivell artístic a la ciutat de Barcelona.
L’inici d’aquesta temporada barcelonina comença amb tres bones exposicions, una de les quals fa temps que funciona. És Tàpies. Col·lecció d’artista, a la fundació que duu el nom del pintor i que presenta una vintena d’obres d’art modern occidental i una quarantena d’obres del propi Tàpies, provinents de la seva col·lecció particular, junt amb altres objectes.
Hi ha, almenys, tres motius d’interès per anar-la a veure. El primer, el de comprovar in situ el diàleg possible entre l’obra de Tàpies i els seus referents. L’altre, el d’investigar quin podria ser el fil (o fils) conductors de l’interès del pintor per aquestes peces, obres d’artistes de primer ordre del segle XX. I l’últim, repassar, de nou, la trajectòria de Tàpies, amb les seves etapes.
La segona exposició és al MACBA, que en el marc de la reflexió sobre el poder que fa l’art contemporani, presenta la col·lectiva La bèstia i el sobirà. Una trentena d’artistes “qüestionen i desfan la definició occidental i metafísica de la sobirania política: com proposen noves maneres d’entendre la llibertat i l’emancipació que excedeixen el marc de l’autonomia individual, així com la forma moderna de l’Estat-nació”, segons diu el prospecte. El títol fa referència al poder com a voluntat, sense límits, i la seva complexa relació amb la llei, el límit potestatiu.
I la tercera, molt lluny d’aquestes dues (o potser no tant), es diu Natures mortes del segle XVII i serveix per anar fent gana de cara a la nova presentació d’art del Renaixement i Barroc, que s’inaugurarà el 2016 al MNAC, i que comptarà amb una selecció d’aquestes obres que el Museu avança. Crec que, tant pels autors –artistes barrocs espanyols– com per la temàtica, és del tot oportuna. Lluny de la seva pàtina decorativa, els bodegons barrocs (tant els de tradició espanyola com els de la flamenca, aleshores sota la mateixa corona) són una expressió molt genuïna de l’aportació de l’art espanyol al pensament barroc… i contemporani. La celebració del present, la valoració del que –en teoria– és menys insignificant, l’al·legoria humana en forma de fruites (a la foto, obra de Juan van der Hamen), flors o aviram i el tractament tècnic de la pintura en són una contundent mostra.
Jo ja hi estic fent cua.
