El creixement de la persona és conflictiu per naturalesa. Ho és, no per una qüestió biològica, sinó perquè la constitució com a éssers parlants té un caràcter traumàtic i estructural. Traumàtic en tant la pròpia existència ve donada per l’Amor de l’Altre, a qui quedem alienats. Necessitats, desitjos i demandes es vehiculen a través de l’Amor rebut dels pares, que marquen les primeres pinzellades i fonaments inconscients al nostre ésser. Estructural en tant conflueixen diferents registres que s’articulen i reactualitzen no sempre harmoniosament: Un real, que ens confronta permanentment amb la insatisfacció i la falta, allunyant-nos de la satisfacció completa i ben plaent de l’ infantó. Un simbòlic. Uns significants que metaforitzen allò inabastable.
Estableixen ponts davant la ruptura i la pèrdua amb allò més biològic inicial. Llenguatge, univers simbòlic, que canalitza les pulsions i rescabala l’energia amb les ganes de viure, l’expressió del desig. Un Imaginari. Demanda de l’Altre interioritzada, en forma d’ ideals. Base del nostre narcisisme i suposada completesa. Per això, cadascú de nosaltres ha construït la seva particular realitat psíquica, el seu fantasma, les seves ulleres subjectives amb les que viu i llegeix el món. Bo i així, s’acosta Nadal. Fem possible que l’Infant, que etimològicament significa “el que no parla”, ens permeti renovar l’Amor i la Pau amb nosaltres mateixos, que de retruc se’n beneficiaran els del nostre voltant.
