Les nocions de temps ens aboquen a un cert vertigen divertit. Som autoconscients, és a dir, som conscients de ser conscients, i això comporta un ara d’espaitemps. Fins i tot quan somiem, ens pensem en un lloc i un moment. A més de la incertesa sensorial, un dels motius del dubte metòdic cartesià és la confusió entre somni i vigília. Ara que penso que estic despert, bé pot ser que somiï… Tanmateix, el dubte ja conté la primera certesa: el famós “je pense, donc je suis”. Ni l’escepticisme més extravagant podria atacar el “penso, aleshores existeixo”.
La percepció d’espai i temps varia. Els grans diuen que el temps passa més de pressa que quan eren criatures. Semblantment, si tornem a un lloc de la nostra infantesa
–posem per cas, el pati de l’escola– el trobem força més petit que no el recordàvem. Espai i temps són per a Kant les dues coordenades de la sensibilitat humana (condicions formals o a priori); no hi ha cap sensació fora d’un espai i d’un temps, són estructurals. El referent científic de Kant és Newton, per a qui espai i temps són magnituds físiques absolutes. Més enllà de la ciència, Newton proposa que espai i temps són dimensions de Déu (sensorium Dei): Déu ha de ser etern i omnipresent (és a dir, sempre i arreu). La representació humana és distorsionada i falsoia, perquè no abasta el temps i l’espai absolut (i reversible). L’espaitemps absolut no ens obre a un infinit que fa de mal comprendre?
Henri-Louis Bergson s’inquieta pel temps psicològic i no pas per la magnitud física. La duració és la nostra intuïció de persistir acumulant i refent el nostre ser de i en cada instant. La memòria relliga els instants, i construeix consciència de continuïtat, durada, durée, aglutinant la identitat de cadascú.
La memòria fa que el món no ens sigui contínuament nou. Aquella vella dita de “qui perd els orígens, perd la identitat” va per a l’ésser de l’individu, no només per ser coherents amb la cultura pròpia i impedir l’alienació sociològica.
