Visc en una societat patriarcal, ergo sóc masclista. Aquest tret menyspreable del comportament equipara homes i dones que comparteixen aquest tipus de societat. A més a més, sóc un home. I això significa que sovint, molt més del que voldria i segurament del que estic disposat a admetre, m’aprofito dels avantatges del meu gènere en la societat masclista en la què visc. Quan em faig conscient –o me’n fan– de com la generalitat dels homes ens aprofitem injustament de la desigualtat de gènere, m’apunto sense complexes al corrent intel·lectual del feminisme. Senzillament perquè el feminisme té raó. Negar-ho és una ximpleria des d’un punt de vista racional. D’altra banda, quan em faig conscient –o me’n fan– del meu comportament masclista, també em rendeixo a l’evidència quan hi és, però reconec (i ai, com ho lamento quan me n’adono!) que tendeixo a ser compassiu amb mi mateix, sobretot si em comparo amb tants homes que no tenen el més mínim sentit autocrític del seu “cromanyonisme”.
Si ho pensem bé, veurem que sovint és fàcil trobar una excusa que maquilli la conducta masclista d’una persona singular: que si és el seu caràcter, que si ha rebut una provocació, que si la seva mare el va educar així, que si pertany a una generació determinada, que si no vol perdre masculinitat (també davant de les dones masclistes), que si en els negocis i la feina tot s’hi val… descàrrecs ridículs que no fan sinó reforçar la solidesa de la societat masclista que els genera i empara.
De vegades el meu masclisme és tan evident que jo mateix, en el meu desig de fugir-ne per intentar ser millor persona, me n’avergonyeixo i procuro rectificar. D’altres vegades, no en sóc tan conscient: en això consisteixen precisament els automatismes del comportament social que totes i tots arrosseguem. I, per tant, cal més investigació sobre la crítica a la societat patriarcal i més conscienciació social i personal del comportament propi i aliè. Ara bé, en ocasions, és moralment complex renunciar al profit de ser home en una societat masclista. Per exemple, l’altra dia vaig comprovar que la meva presència masculina ajudava a evitar el tracte poc professional que membres del personal d’infermeria tenien cap a un familiar meu. Aquest familiar em va dir a cau d’orella: “Em tracten millor quan tu estàs davant perquè ets un home”.
Dissortadament, tenia raó. Què hauria d’haver fet jo? Assumeixo que em vaig aprofitar del masclisme que regnava en aquella habitació hospitalària, un masclisme lamentable que vaig contribuir a reforçar en pro del benestar del meu familiar, que també estava rebent un tracte injust. No resulta fàcil rebutjar tots els avantatges de ser home en una societat masclista. El mateix passa amb altres injustícies socials. Faríeu una llarga cua, amb la vostra filla petita molt malalta, en les urgències d’un petit hospital andí quan us conviden a passar injustament davant pel fet de ser els únics blancs de la sala, o de tenir-hi diners per pagar el servei? Sòcrates deia que era pitjor cometre una injustícia que ser-ne la víctima, però aquest és un eslògan massa sintètic per copsar la complexitat de l’experiència moral. És igualment dolent aprofitar-se d’una injustícia que cometre-la? És que potser hi ha alguna diferència? És dolent aprofitar-se d’una injustícia quan, gràcies a ella, se’n poden beneficiar persones concretes, mentre que el perjudicat és una massa anònima i inconcreta?
El feminisme és un ideal de justícia al qual tothom ha d’aspirar, i als homes ens toca pensar sobretot en les renúncies que estem moralment obligats a fer. Però la vida moral mai no es deixa reduir a eslògans o ideals, per seductors i encertats que siguin. No passa només amb el feminisme, és clar.
És igualment dolent aprofitar-se d’una injustícia que cometre-la? És que potser hi ha alguna diferència?
