Han passat sis anys des dels terribles atemptats de les Rambles de Barcelona i del passeig marítim de Cambrils. Sis anys marcats, a casa nostra, pel tram final del “procés” i per la pandèmia del Coronavirus (això, com a tot arreu). Sis anys en què la feina de digestió, reflexió i reenfocament relacionada amb aquest tristíssim episodi de la nostra història recent no s’ha fet. Així de clar.
La digestió em dona la sensació que va ser epidèrmica, sense sortir del políticament correcte; la reflexió ha estat escassa i dificultada també pel pensament políticament correcte i de possible reenfocament de les polítiques socials, educatives i econòmiques que van possibilitar (o no van impedir) que ocorreguessin aquests fets no n’hi ha hagut. Potser sóc dur, potser altres m’esmenaran, però a mi em sembla que és així, sense pal·liatius, i que la victòria d’una candidatura antimusulmana (també seré clar en això, només cal escoltar Sílvia Orriols) a Ripoll, l’indret de criança de la majoria dels joves que van participar en aquests atemptats, ho demostra.
No hem fet la feina. Sis anys després seguim amagant el cap sota l’ala. Abans que res, perquè no volem fer-nos preguntes incòmodes (i ho entenc, però ens hi va la salut democràtica del país). Per exemple, com és que si les vides dels principals perpetradors dels atemptats no eren un fracàs des d’un punt de vista d’integració social i econòmica (queda acreditat pràcticament el contrari a la magnífica minisèrie 800 metros, que els recomano) aquests quasi adolescents es van voler immolar contra la seva societat d’acollida? Hi va tenir alguna cosa a veure el fet que visquessin a la Catalunya interior o podrien haver sorgit en qualsevol barri metropolità amb, de fet, un índex més gran de marginalitat i malestar social?
És clar, hi ha una qüestió prèvia que és pensar si “els onze de Ripoll” eren una mena de llops solitaris que, ensarronats i radicalitzats per un imam la història del qual tampoc encara no s’ha aclarit mai, de cop i volta simplement van decidir posar fi a la seva trajectòria “integrada” i rebel·lar-se d’una forma definitiva contra la societat que els va criar i educar. Dit d’una altra manera: aquesta història va ser totalment puntual o en altres indrets de Catalunya hi podrien haver ara mateix altres grups de nois (radicalitzats o no per un imam) que seria possible que caiguessin per aquesta mateixa pendent? I que estiguessin disposats, de nou, a matar? Sí, ja ho sé, només pensar-ho esgarrifa, però són preguntes que tenim el deure de fer-nos, tan els autòctons com els nouvinguts.
Jo, evidentment, no crec que allò fos un episodi puntual, aïllat, sense més transcendència; crec que a nivell de valors allò expressava una incapacitat, una mancança, una debilitat que teníem i tenim avui en dia: la dificultat de fer compatible un bon sentiment d’acollida amb l’exigència d’un respecte total cap als valors democràtics per part dels qui ens arriben. Alerta: no vull dir que no s’hagi fet res ni que el que s’ha fet estigui tot malament sinó sobretot que es demostra insuficient. I això és així senzillament perquè el repte és majúscul i no hi ha cap país del món occidental que l’hagi aconseguit articular mínimament bé. Si d’altres amb dècades de provatures i canvis de polítiques no se n’acaben de sortir, no serem nosaltres tant bons de resoldre-ho amb un sol lustre.
Acabo. Trobo a faltar, sobretot, la reflexió “de país” sobre la matèria, en un país en què els últims anys hem sentit a anomenar desenes de vegades aquesta mena de sufix en relació a tantes altres coses. Quina és la “reflexió de país” que fem sobre el que va passar? Estem fent alguna cosa malament o no? Estem sent massa permissius, per exemple, amb el que es pot arribar a sentir en alguns centres religiosos islàmics del nostre país, encara que només fos un? En el mateix sentit, estem donant prou suport a les visions obertes que hi ha també dins del món musulmà a Catalunya per tal que es converteixin en hegemòniques? L’educació en valors democràtics a les escoles i en general en qualsevol instància pública està suficientment apuntalada i potenciada? Estem situant prou recursos en aquelles bosses de marginalitat que hi ha a casa nostra, tant a l’àrea metropolitana com a la Catalunya interior?
Potser ja ha arribat l’hora de deixar d’amagar el cap sota l’ala i començar a fer-nos les preguntes que fa sis anys que evitem, per doloroses que siguin.
