Articles

“Londres, una ciutat molt europea”, per Joan Catà

Ara que els britànics han apostat per ser una mica menys europeus, com si la Unió Europea fos la raó de tots els seus mals, és l’hora de reivindicar Londres com a ciutat europea. Sense Londres i sense el Regne Unit no s’explica l’Europa actual, producte de la 2a Guerra Mundial i, més enllà, de la 2a Revolució Industrial. I no només per la resistència a les bombes de Hitler, per longevitat ininterrompuda de la seva democràcia o per la llengua anglesa en funcions de nova lingua franca europea, sinó i molt especialment per exercir de motor del canvi del vell continent en el segle XIX. Tant és així que el paisatge urbà de Londres és el que retrata millor encara aquell profund salt del que en som hereus tots els europeus, “teló de fons i arena de la vida actual de les ciutats”, en paraules de l’historiador alemany Jürgen Osterhammel. Expliquen que un pagès del segle VI reconeixeria sense problemes els estris que s’usaven al s. XVIII però que a primers del segle XX s’hauria sentit en un altre món.

Un món que s’accelera amb les investigacions de Mendel sobre l’herència genètica o la teoria de l’evolució de Darwin, el viratge més fort en la percepció que els homes tenien del seu lloc en el món des de Galileu. Un món sacsejat per la descoberta de nous elements (zinc, acer, alumini) o la invenció de la dinamita per part d’Alfred Nobel. Un món que modifica fins i tot el cicle del son. L’historiador nord-americà Roger Ekirch sosté que abans de la il·luminació elèctrica i d’homogeneïtzar l’horari era habitual dormir en dues fases separades per un període de vetlla. La primera, un cop sopats fins a mitjanit. I la segona, fins a l’alba, després d’haver-se aixecat durant unes hores per resar, cuinar… a la llum de les espelmes. El son continu és un invent del s. XIX.

Un món que protagonitzen les ciutats i que lidera Londres. Per guiar-nos-hi, el periodista madrileny Guillermo Altares ens proposa al detectiu Sherlock Holmes en el llibre Una lección olvidada. Viajes por la historia de Europa. Una tria enraonada. Holmes i el seu inseparable monocle simbolitzen els nous temps, la ruptura amb els límits de la ciència i l’obertura de nous horitzons per la humanitat. L’observació minuciosa i la deducció intel·ligent que practica l’erigeixen en la persona que pot donar sentit a tanta complexitat.

Avui torna a fer fortuna aquell mític titular “Boira al canal, el continent aïllat” del Daily Mail, un diari conservador que últimament s’ha significat per aixoplugar les tesis més radicals contra la Unió Europea. La boira desorienta sobretot quan és espessa però l’asfixiant núvol que emergia de les fàbriques i dels milions d’estufes alimentades per carbó no va obstaculitzar mai les investigacions de Holmes. Ell en sabia l’origen. No es va deixar emportar mai per la foscor i la por del s. XIX.

Ara la boira que amenaça Londres l’originen les pors del segle XXI -la immigració, la misèria, l’atur, el terrorisme…-. Els que la volen deseuropeitzar i recloure a l’altra banda d’un canal emboirat s’equivoquen. Passen per alt que sovint quan escampa es divisa una panoràmica idíl·lica però de seguida s’acaba descobrint que en realitat s’és en un món inhòspit i desconegut. Refer el camí perdut sol ser complicat si ja no es té per guia Sherlock Holmes. I obliden que Londres atresora els valors que reivindica la vella Europa perquè és just al començament del seu món.

Joan Catà és periodista / @Joan_Cata

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *