Els mots són la principal eina de treball de periodistes i escriptors. Sílvia Soler, que ha escrit més d’una desena de llibres i participa a diversos mitjans de comunicació, engloba aquestes dues facetes. El 2013 va guanyar el premi Ramon Llull amb L’estiu que comença. Tot i que va néixer a Figueres, fa més de trenta anys que Sílvia Soler té Badalona com a residència. És en aquesta ciutat de l’àrea metropolitana, on fem l’entrevista. També és aquí on Soler pensa les seves novel·les, en les quals les emocions hi juguen un paper clau.
Acaba de publicar la seva darrera novel·la: Un any i mig (Columna). És d’aquelles escriptores que estan hores i hores buscant una paraula?
Sí i no. Jo dono molt de valor al llenguatge i intento buscar la paraula adient, però també crec molt amb la naturalitat i amb la frescor. I els anys d’ofici m’han ensenyat que quasi sempre la primera paraula que m’ha vingut al cap, després de rebuscar i canviar-la moltes vegades, ha estat la bona.
Tot es pot dir amb paraules?
No tot, però gairebé tot. Hi ha una paraula per cada sentiment i per cada emoció i a més tenim els adjectius que ens ajuden a definir les coses, però per la intensitat d’algunes emocions segurament ens quedaríem curts. Parlo, per exemple, en casos d’un dolor molt fort. O en positiu, quan hem d’explicar l’amor. Però, en principi, ens hem d’esforçar per traduir totes les emocions en paraules.
La paraula diferencia l’home dels animals, però què ens aporta com a espècie el fet de poder parlar?
No podem oblidar que de la mateixa que hi ha coses que podem dir amb paraules, també hi ha moltes coses que podem dir sense paraules. Una mirada o un gest afectuós poden dir moltes més coses que un discurs, la diferència és que la paraula ens ajuda a ordenar el pensament. Tot el que fa referència a les emocions no necessita tant de la paraula, però, en canvi, el raonament sí, especialment, de la paraula escrita. Les paraules ens ajuden a posar ordre.
Moltes persones mostren pànic davant una pàgina en blanc i diuen: “és clar, els escriptors ho teniu fàcil!”. Què els contesta?
Fa un temps la gent em deia: “tu saps explicar les coses que a mi em passen”. I va arribar un moment que vaig pensar que l’ofici d’escriptor es podia descriure bastant d’aquesta manera. I m’agradava aquesta definició. Però fa un temps, un vespre, amb un grup d’amics de tota la vida, vam parlar de quin do ens agradaria haver tingut a cadascú i vaig quedar parada perquè de tots els reunits, potser deu dels dotze o quinze que érem, van desitjar tenir el do de comunicar-se bé. I, aleshores, van mirar-me a mi.
Enveja sana.
Sí, però jo fins aquell dia no ho havia valorat d’aquesta manera. El do de saber-te comunicar i explicar és important per anar per la vida. Això és com tot. Qui sap pintar o qui té un cos més atlètic no li dóna tanta importància. I la veritat és que aleshores vaig pensar que deu ser molt fumut no saber expressar allò que sents!
I creu que aquesta sensació és bastant genèrica? Està en crisi el do de la paraula?
I tant! És un cercle viciós: com que la gent llegeix molt poc, li costa més expressar-se. I, en el cas de les generacions més joves, al fet de llegir poc se li suma l’ús de les noves tecnologies. Són generacions que han nascut amb tecnologies que tendeixen a esquematitzar les expressions, a usar paraules abreujades i a parlar a traves d’emoticones. L’altra dia, a casa dels meus pares, vaig trobar una carta de 1920 de quan els meus avis festejaven. El meu avi era carter i tenia estudis mínims, però era una carta tan ben escrita! El discurs era poc elaborat i ingenu, però ben redactat. Ara no hi hauria pràcticament cap noi de vint anys capaç d’escriure una carta com aquella. Hem perdut molt.
I això és a causa de les noves tecnologies?
És una barreja de diverses coses. Actualment també hi ha una pèrdua de prestigi de les Humanitats i, per tant, també de la lectura. Ara, és evident que les noves tecnologies hi tenen molt a veure. Avui s’ha acabat això d’esforçar-nos per escriure una carta, perquè suposaria haver d’elaborar un discurs. En general, hem perdut el plaer d’escriure.
La veig pessimista.
No! En general no sóc pessimista, però això em sembla una evidència. Per molt que ens entestem a dir que no, és així. Només cal veure com a Batxillerat i a les carreres hi ha menys assignatures d’Humanitats i més assignatures tecnològiques. Potser és el signe dels temps, perquè ara estem vivint una època de grans canvis tecnològics, i al final tot s’acabarà equilibrant però ara per ara el moment no és bo. Jo tinc dos fills, un vol estudiar Humanitats i l’altre Periodisme i, encara que estic molt contenta de la seva elecció, tinc clar el futur que els espera. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
