El futur no està escrit. Encara que algú ho pugui pensar així, amb una actitud determinista que no sol donar gaire marge ni a la il·lusió ni a l’esperança, sembla que sí que podem “escriure” coses en unes pàgines en blanc, amb les nostres decisions quotidianes. I en política també queda obert el fet d’escollir com cal dirigir la societat i qui n’ha d’exercir el poder.
Als instituts solem estudiar la distinció entre “poder” (qui maneja les regnes o té la força) i “autoritat” (una acceptació serena de lideratge, pel prestigi reconegut). I també repetim l’anàlisi de Weber sobre com legitimem qui governa: (a) per tradició o el “sempre ha estat així”; (b) pel lideratge o el carisma entusiasmant d’un líder (revolucionari, o no) o, finalment, (c) per l’acceptació de la legalitat i d’una racionalitat establerta: un ordre resultat del llançament d’uns daus, unes votacions o altres criteris.
Les eleccions democràtiques periòdiques sovint han semblat l’opció menys dolenta, oi? Doncs bé, estem en crisi! Curiosament, el mètode que ha sobreviscut a diverses guerres modernes, i ha revifat des de la Revolució gloriosa anglesa (1688), està ara malaltonet; i no pas d’èxit.
Sent hiperbreu: la pràctica democràtica es va exercir a algunes ciutats estat de l’Antiga Grècia, especialment a Atenes, però durant ben pocs anys, i amb un mètode directe, possible per l’exclusió de la gran majoria de la població (esclaus, dones i estrangers). L’assemblea n’era el símbol. Molt de temps després sorgiren fórmules variades de limitació del poder i d’igualtat democràtica entre els habitants, a Europa i Amèrica. Algunes corts o ciutats en van fer gala, però fou poca cosa i no gaire estesa. M’agrada citar Locke, un dels contractualistes que, a finals del segle XVII, va justificar propostes com la del Bill of Rights, sobre el paper dels parlaments i una primera aproximació als drets civils.
Com decidim qui ha de manar? Som al terreny tècnic: el més senzill és que cadascú —sigui qui sigui— tingui un vot. Això és igualitari, però és just?, és raonable? Quan algunes persones dissenteixen, i es creuen “iguals” del tot, només callem si algú crida: “Votem!”. Es fa silenci, sí, però s’encerta? I si es votés cinc minuts després, o cinc dies? Votar és perillós: genera “acceptació”, però no necessàriament veritat o l’òptim.
Per què ara s’està ensorrant el mètode aparentment “menys dolent”? Hi ha moltes raons: entre les que potser són més originals se me n’acudeixen tres: (a) l’excés d’informació i la complexitat (les big data); (b) la pluralitat cultural del cosmopolitisme; (c) la substitució del “bé comú” per l’interès privat (efecte de l’utilitarisme, aparentment “social”). Esperaven que parlés de populisme, feixismes, ignorància política o corporacions econòmiques? Afegeixin-los vostès, si ho volen.
I la solució? Cal trobar un algoritme que funcioni, com el que empren les famílies que s’avenen: una esfera de comunicació lliure de domini (Habermas, sempre present). No té cap sentit escollir llistes tancades que només “salven els trastos”, ni el bloqueig fanàtic (ecologistes, LGBTI+, o qui sigui). Cal respectar les persones, especialment les més afeblides (aquí Nietzsche posaria el crit al cel).
Potser ens pot ajudar la capacitat de càlcul de la intel·ligència artificial, sempre que la llibertat no esdevingui un miratge. Cal trobar líders que no mirin només els formatgets estadístics dels seus assessors, cal trobar maneres de governança centrades en la responsabilitat, lluny de demagògies emocionals. Hi pensem?, o bé ho “votem”?La votació és un acte ínfim, puntual. El que cal és tenir veu en l’àmbit comú, sense cridar gens ni mica. Somriure més, crear més i qüestionar menys: ser crítics sense esdevenir tòxics.
