Parlem de sexe.
Aquesta tardor, un equip d’investigació australià ha publicat un estudi sorprenent que situa l’aparició de la còpula ara fa 385 milions d’anys, molt abans del que es creia.
L’article demostra que la fecundació interna era la praxis reproductiva de l’antic placoderm Microbrachius dicki, un peix primitiu, el primer gnatostomat [vertebrat amb mandíbula].
Els individus màscles d’aquesta espècie prehistòrica estaven proveïts de dos apèndix simètrics en forma d’ela a la cua, amb un sistema de cavitats que permetia omplir-los d’aigua de mar per enaltir-los i projectar una barreja de gàmetes i aigua salada a l’interior d’una cavitat posterior de la femella.
Aquesta descoberta revela que en aquests ancestrals placoderms la còpula precedeix la fecundació externa.
Però anem al principi de tot.
L’aparició de la vida a la Terra té, si fa no fa, uns 3.900 milions d’anys d’antiguitat. El sexe uns 1.200 milions.
El primer organisme amb reproducció sexual del qual es té constància és la Bangiomorpha pubescens, un antecessor de l’actual alga vermella, trobada a l’arxipèlag àrtic canadenc.
El sexe apareix i s’obre pas com una estratègia biològica revolucionària. Còpula a banda (no deixa de ser una ocurrent sofisticació procedimental que, exitosa, afavorí el pas dels organismes sexuals de l’aigua a la terra), la reproducció sexual consisteix en un procés de combinació de material genètic de dos individus a partir del qual en neix un de nou, únic i diferenciat.
En contraposició a la reproducció asexual, es diu que la praxis del sexe té un “doble cost”: el requisit de dos progenitors disminueix dràsticament la velocitat reproductiva i la combinació genètica perpetua característiques que esdevenen desfavorables.
Podríem dir que la reproducció asexual (encara ara molt estesa en éssers vius com microorganismes, algues i fongs) és idònia en entorns rics en recursos; ja que en època d’abundància permet una ràpida i eficaç colonització del medi. I que el sexe, en canvi, dispara la diversitat i, de retruc per evolució, la capacitat d’adaptació dels organismes al medi; prevalent en entorns desfavorables, de grans canvis i incerteses.
L’eficàcia i estabilitat de la reproducció asexual o bé la diversitat i capacitat d’adaptació de la sexual? Quina estratègia reproductiva és millor?
L’asexual s’esdevé per clonació; engendra individus genèticament idèntics als seus predecessors. Per tant, el mateix organisme es va replicant i perpetuant en el temps, flirtejant amb la immortalitat. El sexe, en canvi, engendra organismes diferenciats; la mort hi és inherent.
Uf! Sexe o immortalitat?
Per curiós que pugui semblar, en la majoria d’organismes eucariotes la vida ha preferit (no com a voluntat, sinó per contingència) perpetuar-se diversa en comptes d’immortal.
Visca el sexe, doncs.
Sexe o immortalitat?
