Acabem d’assistir a una seqüència paradoxal: només un 35 per cent dels espanyols –i un 14 per cent dels catalans– es declaren monàrquics. Però, en canvi, el fervor popular i el reconeixement que ha tingut la reina d’Anglaterra en el moment del seu traspàs és espectacular. Què indica aquesta paradoxa?
SERGIO VILA-SANJUÁN — Respecte la premissa que la monarquia està anant a la baixa, jo no n’estic tan segur. En el conjunt d’Espanya la presència del Rei, per exemple, en tota l’època de la pandèmia ha estat constant; la monarquia té el suport de bona part de la societat i també el suport parlamentari de la majoria de partits. És a dir, no crec que la monarquia a Espanya, en aquest moment, estigui en discussió seriosa. En el terreny estrictament polític, només ho està per una part de Podemos i els partits independentistes. A banda d’aquests actors, el suport que té és fort.
Potser és més l’opinió publicada que l’opinió de la gent, però en el conjunt europeu, més aviat els vents que bufen sembla que siguin aquests.
S.V-S. — En el conjunt europeu acabem de veure l’hipereslògan monàrquic que ha viscut Anglaterra amb els funerals de la reina Elisabet II. Amb aquest episodi, la monarquia, a Gran Bretanya, ha sortit més reforçada que mai. Internacionalment, s’ha enviat un missatge de ritual, protocol i de diplomàcia tova, de com una institució pot representar d’una forma molt vistosa i simbòlica un país. És a dir, precisament un dels inputs que hem tingut d’aquest funeral és que la imatge positiva de la monarquia en el món global en aquest moment ha tingut més visibilitat que en els últims vint anys.
Com ho veu Jordi Canal? És evident que hi ha hagut una reacció popular especta- cular i un referendament en el fons de què significa la monarquia. Però, en general sembla que els vents no bufen cap aquesta direcció.
JORDI CANAL —Estic plenament d’acord amb el que comenta en Sergio. Potser hi introduiria dos matisos. Primer: pot ser que des de Catalunya tinguem una visió una mica esbiaixada, però la resta d’Espanya, la monarquia té uns nivells d’acceptació i de presència molt més elevats. A Catalunya, amb el procés independentista, s’ha assenyalat la monarquia, fet relativament lògic, ja que un dels elements principals de la monarquia espanyola –que està a la Constitució del 78– és que constitueix la garantia de la unitat d’Espanya. De manera que els independentistes s’han fixat com a objectiu tombar la monarquia. I això ha distorsionat, en part, la nostra realitat. A la resta de comunitats, la monarquia és més sòlida o es continua veient com a un element fonamental. Això, per una banda.
D’altra l’altra, és cert que hem vist el que ha passat a Gran Bretanya. Ha estat una celebració que ha anat més enllà de les fronteres del país i s’ha retransmès per tot el món, ja que ha estat un esdeveniment mundial, no només en els països de la Commonwealth sinó també en els altres, com Espanya. Això significa que hi ha una certa atracció cap als rituals monàrquics i l’estructura de la monarquia. Ara bé, les comparacions que puguem fer entre Gran Bretanya, per exemple, i Espanya s’han de matisar molt, ja que tot i que ambdues siguin monarquies parlamentàries, democràtiques i modernes, tenen una gran diferència de base: la monarquia britànica té una continuïtat molt llarga i, per tant, això que alguns comenten, de manera una mica exagerada, que la monarquia forma part de la “biologia britànica”, a Espanya no passa.
Per acabar, no tinc molt clar que esti- guem anant cap a una desaparició de les monarquies, sinó que penso que a la major part de països europeus han demostrat que són útils per l’estabilitat, pel creixement econòmic i per la democràcia. I això fa que es mantinguin. Sí que hi haurà debat en els pròxims temps dins del territori de la Commonwealth i també dins del territori espanyol, però la situació no és tan negativa com a vegades pot ser presentada.
Tornem al principi. Què indica, en l’àmbit dels valors, el que hem vist a Gran Bretanya aquests dies, arran de la mort de la reina Elisabet II?
S. V-S. —Coincideixo plenament amb el que ha comentat en Jordi Canal; el seu llibre La monarquia en el segle XXI és una introducció bàsica per qualsevol que vulgui entrar en aquest tema. En un món secularitzat, consumista i assetjat per la informació constant, el ritual aporta l’atemporalitat i aquesta idea de què la història té un pes determinant sobre el present: el present que estem vivint és el resultat de molts segles d’història. I això els rituals ho recorden, perquè sinó estem condemnats a l’adamisme i a què sembli que en cada moment ho estiguem començant tot de nou. D’altra banda, tot el fenomen de participació i reconeixement popular que hi ha hagut a Gran Bretanya ens recorda que el rei és el símbol de la continuïtat històrica de l’Estat –de la nació– i de la seva representació exterior. És la continuació perquè ve de lluny: aquests rituals s’han anat construint per acumulació. I, com a símbol nacional reconegut a tot arreu, mai s’havia vist una concentració de caps d’Estat com s’ha vist a Londres. Aquestes característiques en part també les té la monarquia espanyola, encara que es tracti d’una monarquia interrompuda, perquè presenta una continuació dinàstica, primer dels Borbons i, anteriorment, amb els Àustries, plasmada en la persona del rei però també en un patrimoni arquitectònic i artístic que avui és de la societat i es pot visitar per apren- dre la història, del Palau Reial al Museu del Prado o El Escorial. Però, alhora, la monarquia no és només ritual sinó que agafa cos quan es posa en contacte amb la societat per acompanyar-la en els moments d’alegria i també en els problemàtics. I, de fet, insisteixo, és el que hem vist amb els dos últims anys, per part de Felip VI i de la reina Letizia amb moments com la pandèmia, el volcà de les Canàries, la presència constant en els escenaris de catàstrofes i malalties, simultàniament a les celebracions i commemoracions, actes culturals, premis i moments àlgids del país. És a dir, cal combinar el ritual i el contacte directe amb la societat.
J. C. — A vegades potser no parem massa quan analitzem les qüestions simbòliques i rituals, però són molt importants per una societat. Sovint tenim tendència a fer una anàlisi més descarnada o pragmàtica, però aquesta necessitat no afecta només a les monarquies definides com a tals. Per exemple, podríem parlar de la pràctica ritual i el simbolisme que suposa un règim presidencial o presidencialista com el francès. La inversió de l’Estat francès en totes aquestes qüestions és molt més gran que en moltíssimes monarquies. Només cal veure tot el que acompanya a un cap d’estat republicà com Macron, o com abans Sarkozy, per no parlar de l’època de Pompidou o Charles De Gaulle. Hi ha una inversió en rituals i simbolisme molt rellevant, ja que, a més de ser una demanda de la societat, també és una manera de projectar un país. En el cas francès, la premsa té tendència a comparar Lluís XIV amb Sarkozy i, ara en l’època de Macron, s’ha tornat a parlar i discutir sobre si França és realment una república o és simplement una república monàrquica. I, en aquest cas, més enllà de les eleccions presidencialistes, quines són les diferències en l’àmbit de protocol, d’imatge i funcionament en- tre una monarquia democràtica i una república presidencialista? Aquestes qüestions simbòliques són molt destacades, i els grans estats europeus les tenen molt clares. Pot ser que en el cas d’Espanya, com que la monarquia s’ha recreat, a vegades sembla que s’actua amb molta prudència perquè la gent no pensi que en fem un gra massa. Sóc dels que pensa que la simbologia és fonamental.
S. V-S. —Sobre això que comenta en Jordi Canal, m’agradaria afegir que fa poc vaig llegir un article d’un analista francès mo- nàrquic, Guillem Tabard, que deia que efectivament el protocol de la presidèn- cia francesa sempre ha intentat imitar el ritual de les monarquies. Però hi ha dues diferències. Una és que el president fran- cès ha de combinar el caràcter executiu de la presidència francesa amb el caràcter de representació, el qual, moltes vegades, li treu temps a l’acció directa. D’altra ban- da, és un home de partit, de manera que la seva representació de la societat sempre serà parcial, mentre que els monarques de naixement, que podem dir que són alts funcionaris vitalicis, sí que poden aspirar a la representació global de la societat, ja que no tenen el caràcter partidista.
En un món secularitzat, d’informació constant, el ritual aporta l’atemporalitat i aquesta idea de què la història té un pes determinant sobre el present.
En quina mesura, en societats altament fragmentades i polaritzades com les del món occidental, pot tenir un valor afegit el paper de la monarquia en un sentit integrador i arbitral?
J. C. —Sí, la monarquia ofereix una sèrie de possibilitats o elements intrínsecs que poden ajudar a una millor integració social. Hi ha la qüestió que comentava el Sergio fa un moment, que és el fet de ser apolítica. Per tant, el monarca i la corona no par- ticipen directament a la política. Evidentment, segons la Constitució del 78, el rei a Espanya no participa en el joc polític, sinó que està per damunt, tot i que hi pot intervenir si es produeixen gravíssimes disfuncions, com va passar en el moment del discurs del 3-O del 2017. Però sinó no ha d’intervenir-hi de manera directa. Pot aconsellar i escoltar i, alguns constitucionalistes, diuen que pot conjugar molts verbs, però no el de la participació política.
D’aquesta manera, és important tenir algú que estigui al capdavant de l’estat i que no participi en la vida política i que, al mateix temps, ofereixi continuïtat vinculada amb el passat i també de cara al futur. Finalment, em sembla que és un factor d’estabilitat, precisament perquè no està pendent d’aquests canvis permanents que es poden produir en una república. Tots aquests elements, si es fan bé, i se segueix en el marc d’una monarquia exemplar, evidentment, poden contribuir a superar algunes de les dificultats que el futur ens depararà segur.
Per fer una mica d’advocat del diable, Sergio Vila-Sanjuán, sí que és veritat que les monarquies tenen més aversió al canvi i segurament els costa més seguir els passos de la societat.
S. V-S. — Sí, però és un joc entre tradició i modernitat molt constant. Si mirem la sèrie The Crown, que és bastant bona, la reina Elisabet II, cada dècada, més o menys, va fent una sèrie d’ajustos. Per començar que és la primera que dona l’ordre de televisar la seva coronació. Però després veiem com ella mateixa va ajustant, amb l’ajuda dels seus col·laboradors, el seu paper dins de la societat. Clar, en el cas d’Espanya, en les últimes dècades, és evident que la monarquia, durant la Transició va fer un paper molt fort de modernització. El clímax van ser els Jocs Olímpics i en general tot l’any 1992, amb un contundent missatge al món de què Espanya era ja un país democràtic i modern que havia deixat enrere el franquisme, i en el qual la presència dels reis, al costat dels governants socialistes, va ser molt determinant.
Després és cert que en els últims anys, determinades actituds del rei Joan Carles I han estat molt negatives per a la institució. Crec que en el moment present l’actuació dels reis vigents ha estat molt vincu- lada al reconeixement de col·lectius que fins ara no havien tingut veu dins del context social: igualment s’ha donat suport a la cultura, la investigació i la emprenedoria jove amb iniciatives vinculades a la corona com els Premis Princesa de Girona, els quals lliguen les avantguardes de la investigació i l’emprenedoria amb el context del món de la joventut. Per això, a mi em sembla molt negatiu i irresponsable, per part de l’Ajuntament de Girona, de boicotejar aquests premis, que el que fan és prestigiar la ciutat i vincular-la a allò més innovador de la investigació i de la preocupació social de la joventut. Per tant, sí, és un equilibri complicat, però els reis que ho fan bé estan complint amb la seva funció, i els que no ho fan, doncs no.
La monarquia ofereix una sèrie de possibilitats o elements intrínsecs –el fet de ser apolítica, per exemple– que poden ajudar a una millor integració social.
Justament, un dels hàndicaps de la monarquia és que està massa vinculada a la persona que ostenta el càrrec. És a dir, que en funció que de qui és la persona, aquella monarquia d’alguna manera és més referendada per la població o no.
J. C. — Sí, és un hàndicap, però ho té qualsevol institució exercida per una persona. Si que en el camp de la monarquia, potser una mica més. Lligant-ho amb el que deia el Sergio fa un moment, dins de la monarquia hi ha elements d’autocorrecció. I, a mi, el que em sembla clau és que la per- sona que està al capdavant de la monar- quia sigui capaç d’entendre el país en què està i les vies de canvi social. I això és una mica –per tornar al regnat de Joan Carles I– el problema que se li planteja a finals de la primera dècada i sobretot a principis de la següent del segle XXI: és una persona que ha deixat entendre cap a on va la seva societat. És a dir, en el segle XXI encara és un rei del segle XX. Va ser un gran rei en aquell moment, però, sobretot després de la crisi del 2008, deixa d’entendre la societat espanyola. I d’aquí venen bona part dels seus problemes. Però hi ha hagut una autocorrecció que ha acabat amb una abdicació l’any 2014 i amb un nou rei, FelipVI, que sí que és un rei del segle XXI i que, ara per ara, ha entès el que li demana la societat actual. Això no vol dir que no hi hagi oposició ni gent que pensi que no hi hauria de ser, però, dintre de tot, i tenint en compte la crisi que ha patit la institució monàrquica a partir del 2014, és un rei que ha entès el que se li demana.
Per acabar: què els diríeu a aquelles persones que critiquen la monarquia per anacrònica i que diuen que s’hauria d’abolir per antidemocràtica?
S. V-S. —En aquesta vida tot és discutible i és molt saludable estar oberts a la discussió. Des del punt de vista català, jo crec que el que s’ha de tornar a explicar és que la monarquia ha estat positiva per a Catalunya per moltes raons. La monarquia constitucional és la que, d’alguna manera, tutela el procés amb el qual es retorna i es consolida l’autonomia de Catalunya de la que estem gaudint en aquest moment. El famós discurs del rei del 3-O del 2017, en el seu moment tan discutit, crec que qual- sevol de les persones que han fet la refle- xió sobre per què el procés va fracassar el subscriurien ara, perquè el que diu Felip VI és que s’ha de respectar la llei, i que hi ha iniciatives polítiques que no es poden fer contra la llei i contra bona part dels ciutadans.
J. C. —Jo els recomanaria que, en lloc de tenir una visió tancada, obrissin la ment en el sentit que a les nostres societats actuals del segle XXI, allò que és realment impor- tant, és la democràcia i la llibertat. I, per tant, s’ha de veure com funciona aquesta democràcia i aquesta llibertat en aquest tipus de règims. La monarquia ens ha mostrat que és un bon element per la democràcia, l’estabilitat, que ha estat útil i que pot continuar essent-ho.
Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) és periodista i novel·lista i dirigeix el suplement Cultura/s de La Vanguardia. Ha publicat diversos estudis sobre el món del llibre i l’edició espanyola i internacional així com els assajos Otra Cataluña i Por qué soy monárquico. És autor de la trilogia Una hereva de Barcelona, Estaba en el aire (Premi Nadal 2013) i El informe Casabona. Va ser comissari de l’Any del Llibre i la Lectura 2005 i és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Premi Nacional de Periodisme Cultural 2020.
Jordi Canal (Olot, 1964) és doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Historiador i professor-investigador a la prestigiosa École des Hautes Études en Sciences Sociales de París des del 2001; ha ensenyat també a la Universitat de Girona. Ha estat professor convidat a diverses universitats europees i americanes. Autor de La monarquía en el siglo XXI (2019), col·labora habitualment amb els diaris El País i El Mundo i a les revistes Letras Libres i La Aventura de la Historia.
