La durada de l’any depèn de cada cultura: any sideral, any solar, any anomalístic… A la vida quotidiana, fem servir l’any civil, que és el gregorià, el més estès a Occident. Per altra banda, hi ha l’evolució històrica de l’any solar. Només els cito, entre altres, perquè en són molts: any solar egipci, any solar julià, any solar gregorià, que és l’any civil actual.
És un tema apassionant veure com la Humanitat ha anat confeccionat una explicació de quelcom que no pot dominar: el temps. I si la base del temps és la Natura, ara comencem anar de forma diferent de les indicacions de la Natura. La foscor de la nit té la llum artificial; la calor o el fred tenen l’aire condicionat o la calefacció; el camp té el reg artificial i tècnic. El rellotge indica el temps, la cronologia, però no la seva intensitat i immensitat.
Resumint: nosaltres construïm els mapes del temps. Volem controlar-lo tot. Lluitem contra un impossible.
Per tant, un any més segons en el nostre calendari, però que marca moltes coses noves: Preus i impostos són pujades calculades, no naturals. Temps dels projectes, construïts per nosaltres. A més, el temps no cura res, però cal temps per a moltes guaricions i d’altres afers.
El temps marca l’evolució del cos com també de la formositat i la bellesa humana: atractiva, seductora, interior, espiritual. El cos és l’indicador de l’evolució d’un temps que no torna. Un llibre, matriu de la cultura occidental fins ara, la Bíblia, diu en el capítol 3, versets de l’1al 15 de l’Eclesiastès:
Tot té el seu moment.
Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps per a infantar i un temps de morir.
Un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir.
Un temps d’enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure.
Un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-se
Un temps d’abraçar-se i un temps d’estar-se’n
Un temps de cercar i un temps de perdre.
Un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar i un temps de cosir.
Un temps de callar i un temps de parlar.
Un temps d’estimar i un temps d’odiar.
Un temps de guerra i un temps de pau.
Un text escrit aproximadament al segle X aC, quan el món era agrícola i ramader. Una societat jeràrquica, patriarcal i impregnada de molta religiositat.
Ara caldria dir, a més a més:
Hi ha un temps per l’ordinador i un altre per a mi.
Un temps per la relació virtual i un altre per la presencial.
Un temps pel teletreball i un altre per la família,
Un temps digital i un temps humà.
Un temps maquinal i un altre vital.
Un temps exterior i un altre interior.
Un temps per al soroll i un altre per al silenci.
Podria ser una visió més ajustada a aquest món actual nostre, emergit fa uns dos o tres segles. Entenc que aquest escrit, com d’altres fets en cultures diferents a la nostra, pot ajudar a concebre com vivim el temps actual. La pandèmia hauria de poder ajudar-nos a concebre el temps d’una altra forma, partint de les nostres coordenades culturals actuals i de la situació present, no buscada, però real. Estem immersos en una revolució nova: el món digitalitzat del qual no en sabem les conseqüències.
Però, els poders fàctics, obscurs, amagats, és a dir, la criptarquia que sempre ha existit de formes diferents, voldrà continuar manipulant la ciutadania. I més en aquest moment, que no és una època de canvi sinó un canvi d’època. O hi entres o desapareixes.
I aquí cal, com sempre i en tota cultura, la capacitat crítica per tal de pensar per un/a mateix/a com ens ho han indicat sempre els savis o els mestres, però no els governants. Si no és així, deixem de ser micròfons, ciutadans, per esdevenir només altaveus, súbdits.
Senzillament un any més o menys a la nostra vida. Cal aprendre a ser savi, sensat i pràxic. Ni mirada optimista ni pessimista, sinó realista amb tonalitat constructiva o destructiva. Cal sempre, en un inici de temporada o d’any, la festa, la joia, el gaudi, la dansa, l’àpat i la beguda i també el silenci, el treball, l’estimació, la responsabilitat: un temps per a cada cosa. La nostra cultura digital ens demana saber posar límits, només així podrem gaudir de pau interior, de pregonesa o descobrir la fondària humana.
Sense això la depressió, el desesperança, les angoixes s’imposen quan ens enfrontem a la situació pandèmica: morts, suïcidis, feines tancades, atur en augment, precarietat econòmica i d’altres efectes. Les actituds negatives s’apoderen de la Humanitat perquè en aquests moments no hi ha un horitzó d’esperança, però amb mirada més pregona mai es perd ni l’esperança ni la confiança.
Què dir més? Tal volta seria deixar tot l’espai de l’article en blanc….i que cada persona lectora hi escrigui o hi dibuixi la seva pròpia espontaneïtat, la contempli per saber-la desencriptar i no poscrastinar (verbs d’avui dia).
Un any més o menys a la vida, però cal viure’l amb goig, pau, esperança i confiança.
