Aquests dies llegeixo un article publicat al The New York Times sobre els quatre milions de persones que han renunciat al seu lloc de treball als Estats Units després de la pandèmia. Són gent que ha vist la seva capacitat de viure seriosament minvada amb motiu del confinament: condicions de precarietat salarial, habitatge poc accessible, maltractament, pressió per obtenir màxims nivells de productivitat… En tornar a la feina amb una certa normalitat i la relaxació de mesures de control sanitari, aquestes persones han entrat en crisi. La paraula ‘crisi’ ve del grec krineo que significa separar, diferenciar, distingir. La crisi és, doncs, un mot útil per definir els moments frontera de la vida, quan ens veiem abocats a la decisió d’obrir un futur diferent, de deixar quelcom enrere, de travessar el llindar. No tothom té el coratge suficient per entrar en crisi i, sobretot, de sortir-ne amb la dignitat necessària.
El vell Sòcrates sentia una veu interior, una mena de geni íntim, un daimon, que l’ajudava a aturar-se en moments particulars i especials. A vegades, per coses tan concretes com prendre una determinada direcció (anar a dreta o a esquerra, entrar o sortir), la veu interior, el daimon de Sòcrates, li deia “stop”. Llavors es quedava un instant bloquejat, abans de seguir les indicacions de la seva veu. Aquesta raresa del filòsof, buscador d’una veritat amagada en els fets i els dits de la polis, feia riure a molta gent. Tanmateix, Sòcrates, coneixedor de les febleses i la capacitat de negació dels seus conciutadans i amics, no en feia gens de cas. A vegades a la vida s’ha de fer una mica així, renunciar a les falses promeses d’abundància i de felicitat, ficcions enganxoses que acaben per fer-nos la vida impossible. Escoltar la veu interior que diu “atura’t”, sembla ser la via escollida per aquests quatre milions de ciutadans dels Estats Units, el país on tot és possible (Yes, You Can) i la terra del self-made i el do it yourself. Aquestes persones han dit prou a tantes bajanades i, malgrat la incertesa d’una etapa desconeguda, han assumit que renunciar és l’únic camí digne, una manera de salvar la seva ànima, donant valor i una llum nova a allò que els queda d’humanitat i de vida al davant.
Coincidint amb aquesta notícia, trobo una companya de feina al passadís de la Universitat. Té una quarantena llarga d’anys. Li pregunto com porta la tesi doctoral. Em respon que ja no fa una tesi. “I això?”, responc estranyada. Tothom qui no hagi fet una tesi i treballi a la universitat té l’ambició o el projecte de fer-ne una. M’esperava que expliqués les raons, els obstacles, la dedicació, la difícil conciliació familiar amb un treball de recerca com aquest. Doncs no. “En tinc prou amb fer bé el que tinc entre mans cada dia. No és perquè no pugui o sigui massa difícil. És una decisió que he pres. No vull una tesi.” L’endemà, una altra amiga, professora associada a dues universitats, m’envia un missatge de veu després de molts mesos, dient que torna a l’Institut i renuncia a l’etapa acadèmica. I diu una mica el mateix: “No vull aquesta vida per a mi: la precarietat, la rivalitat, la manca de perspectiva, les punyalades quan menys t’ho esperes”. Cal dir que totes dues són dones brillants, creatives, d’una intel·ligència vivíssima. Capaces de fer una tesi, o dues, i d’aconseguir una càtedra a la universitat sense problemes.
Es podrien posar en sèrie aquestes experiències i notícies? Són coses que ens fan pensar. I ens posen l’alerta al davant. Almenys, la renúncia és una resposta digna. Segurament no la més senzilla ni la més fàcil: però sí una via per reclamar condicions humanes, per fer el que ens toca, posant tota l’ànima en la tasca. Qui sentirà aquesta veu interior, com Sòcrates?
