Segons Martha Nussbaum i Alasdair MacIntyre, els humans tendim a creure’ns superiors als animals i per això neguem les similituds que existeixen entre nosaltres i la resta d’animals. Seguint Aristòtil, tant Nussbaum com MacIntyre subratllen que els humans som una espècie d’animal més i, com a tal, som vulnerables a molts danys i perjudicis. Qui no ha experimentat la vulnerabilitat del propi cos al fred o a la malaltia? Qui no ha experimentat la vulnerabilitat de la pròpia ment, a l’hora de pensar o de prendre una decisió?
Tant Nussbaum com MacIntyre també defensen que la vulnerabilitat ens fa dependents els uns dels altres. Heu necessitat mai que algú altre tingués cura de vosaltres durant algun període de la vostra vida? Per exemple, durant la infància, mentre patim malalties greus, etc. Heu necessitat compartir els propis pensaments, contrastar les decisions que esteu a punt de prendre o demanar consell a algú que hi veiés més clar que vosaltres? Segons MacIntyre, “el meu metge, o el meu entrenador si sóc atleta, o el meu professor si sóc estudiant, poden estar més ben situats que jo mateix a l’hora de fer judicis sobre el meu bé”. (Animals Racionals Dependents, 1999). Hi estaríeu d’acord?
Amb tot, el mateix MacIntyre defensa que una de les metes de l’educació és fer les persones més autosuficients. És a dir, apoderar-les. Segons aquest autor escocès, “la independència de vegades requereix que, si tenim bones raons per fer-ho, haguem de defensar i actuar d’acord amb les nostres pròpies conclusions encara que siguin contràries al judici de tots els que ens rodegen”. Per tant, amb aquests autors podem dir que som vulnerables, dependents i que hem de buscar la nostra autonomia. Però com que mai serem del tot autosuficients, com que sempre serem en alguna mesura vulnerables i dependents, hauríem d’aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, a cuidar i a deixar-nos cuidar.
