La pandèmia s’ha convertit en la nostra nova realitat. Les mesures, encertades o no, polèmiques o acceptades per la majoria, articulen les nostres rutines. Les persones més afortunades mantenen la feina i es poden organitzar econòmicament, d’altres comencen a patir les conseqüències d’acomiadaments, manca d’oportunitats, dificultats per conciliar vida laboral i familiar… I, com sempre que hi ha una crisi, una gran part de la població ha d’afrontar la màxima vulnerabilitat i la manca d’allò més bàsic. Encara que moltes vegades els oblidem, hi ha col·lectius que no tenen accés al mínim essencial; són com fantasmes, invisibles per les administracions i per la societat: parlem dels immigrants que arriben a les costes amb només l’esperança com a motxilla.
Les illes Canàries són un exemple de com la gestió de la pandèmia i l’arribada de migrants s’ha escapat del control administratiu. A El Hierro, punt calent d’arribada d’immigrants en pastera, han 900 arribades des de l’octubre del 2020. Malgrat la pressió migratòria que suposa un nombre com aquest per una illa d’uns onze mil habitants, la sorpresa dels veïns i veïnes es converteix en notícia: els immigrants no es veuen pels carrers. Se sap que hi ha allotjaments que els acullen quan arriben i també molts bars i restaurants han estat contractats per servir àpats. Gràcies als periodistes sabem que El Hierro s’ha vist desbordat. A la falta d’ajudes estatals per la gestió del trasllat cap a Tenerife o a la península dels 362 immigrants que queden allà, s’hi han afegit les mesures obligatòries relacionades amb la pandèmia. La majoria van arribar a finals del 2020, viuen en espais no adaptats, aïllats de la població, però no dels casos positius de covid que sorgeixen entre ells. Quan una persona acaba els seus deu dies de quarantena, arriba una nova embarcació amb algun positiu i han de tornar a començar.
Les denúncies dels afectats semblen no ser escoltades, ja que hi ha queixes sobre la manca de llibertat pel tancament continuat, el fred, la brutícia, l’amuntegament d’infants amb adults. Queda clar que no hi ha cap mena de conflicte ètic; el tracte que estan rebent és immoral, i probablement s’han vulnerat normatives pel que fa als Drets Humans. En canvi, si pensem una mica més enllà, ens podríem fer una pregunta: seria ètic que, per la manca d’infraestructures i protocols adequats, la població d’El Hierro es posés en risc amb casos confirmats d’infecció positiva? Quan hi ha manca de recursos que no permeten un tracte equitatiu, quins valors ètics haurien de prevaldre (no maleficència, justícia, autonomia…)? Si les condicions de vida als centres d’aïllament dels immigrants fossin les correctes, ens semblaria “bé” que anessin encadenant quarantenes? O, la prohibició de sortir sempre seria una manca de respecte a un dret bàsic? Posem unes vides per sobre d’unes altres?
El tracte descrit a aquesta notícia caps als immigrants és vexatori i, per tant, les autoritats competents haurien d’intervenir. D’una banda, cap vida té més valor que una altra, i si una persona en un d’aquests centres dona negatiu, hauria de poder sortir, malgrat que hagin arribat nous casos. Però, també podríem ser rígids i entendre la retallada de drets de les persones immigrants per la falta d’infraestructures adequades pels aïllaments i la necessitat de protegir a la població, que tampoc ha de rebre les conseqüències de la manca de previsió de les administracions. Una decisió esfereïdora. Una situació inacceptable que passa desapercebuda, com un fantasma, com els immigrants d’El Hierro.
