Comunitats de dolor

Fa unes setmanes va arribar a les meves mans un bonic i petit llibre titulat Las heridas, escrit pel metge canadenc Norman Bethune. Conegut a Espanya com el “doctor sang” per la seva especialització en transfusions i la seva tasca solidària atenent ferits durant la Guerra Civil, Bethune és una d’aquelles estranyes però fascinants figures de les humanitats mèdiques –o potser una mica més ben expressat, de la medicina amb humanitat– que avui hem de cultivar amb més atenció que mai. Aquest petit llibre ofereix una profunda reflexió sobre l’acte de curar i la naturalesa de les ferides, i es pregunta per la irracionalitat i la crueltat dels marcs de guerra o l’ambició que produeixen quasi industrialment cossos vulnerats, ferits, mutilats.

La seva mirada a la radical corporalitat de l’existència humana evoca pietat sobre una cosa que és més que “carn de canó”, que en podríem dir “carn sagrada” com la va anomenar amb intensitat ètica la filòsofa Simone Weil. Tant Bethune com Weil ens ensenyen el rostre més descarnat i commovedor de la compassió, d’aquella capacitat de sentir o pathos que vincula els nostres cossos més enllà de les abstraccions que ens fan concebre’ns com a éssers individuals, com àtoms perduts en el buit de la vida social. La humanitat dolguda que descriuen, més enllà de la separació radical causada pel dolor, la injustícia o l’explotació, és una autèntica comunitat de ferits, les cicatrius de les quals són estroncades a través d’actes continuats d’amor i curació.

A més a més, durant aquestes setmanes, he tingut la sort d’establir una profunda conversa amb un infermer, gràcies al qual m’han arribat ressons per comprendre diverses dimensions primordials del que està succeint. Tots recordem, i encara podem contemplar els seus efectes en rostres reals, les imatges de professionals de la sanitat després de fer llargs torns de treball. En els ulls de tots ells veiem aquell tipus d’esguard perdut que anomenem “mirada de les mil iardes” (thousand-yard stare) que caracteritza els estats d’estrès posttraumàtic. No eren herois ni volien ser-ho, encara que el seu comportament fos un dels pocs reductes de grandesa i entrega que ens ha deixat aquesta pandèmia. Gent ferida que cuida gent ferida, i a la qual, inexplicablement, no se li ha donat suport, un sector abandonat a la seva sort tot i que hauria de ser considerat i reforçat com un sector estratègic i moralment central en aquesta llarga, desesperada i desgastant crisi. Com a societat, i com més aviat millor, hem d’abordar una profunda autocrítica: hem vulnerat principis bàsics de l’ètica, de la decència i de la cohesió social descuidant aquells que cuiden, i ferint un sector que ja estava colpejat. Espero que si no és des del camp polític, sí que creixi des d’una massa crítica ciutadana un inajornable clamor social perquè es restauri la ferida d’aquesta injustícia. Com va dir Churchil de les forces aèries britàniques a la Segona Guerra Mundial: “Mai tants van deure tant a tan pocs”. Els ho devem.

Ens ha tocat viure el que mai vam pensar que viuríem: ens ha tocat viure el temps del dolor, el temps de les ferides. Aquesta crisi deixarà moltes cicatrius, en els cossos i en l’ànima d’aquells que han perdut persones estimades o han perdut la feina, la casa o l’esperança. No és casual que el govern japonès ja hagi designat un comissariat específic per fer front a les seqüeles psicològiques evidenciades per una onada de suïcidis sense precedents en la població. Com saben bé els infermers, no totes les ferides curen igual. Hi ha una mena de ferides que no es poden suturar des de fora sinó que han de deixar-se obertes perquè puguin reomplir-se des de dins amb el teixit viu. A aquest tipus de cura se l’anomena “cura per segona intenció”. Doncs bé, les ferides de l’ànima es curen així. Omplint de cura i atenció, amb afecte, solidaritat i esment. Igual que passa amb tantes altres coses, la imatge clau ens la dona un poeta, Joan Margarit, que va morir just fa uns dies. Ell escriu: “Una ferida també és un lloc on viure”. Ho és: a condició que l’omplim des de dins de vida. Fem-ho.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.