Aquest estiu, més de tretze mil atletes, de trenta-tres disciplines, competiran als Jocs Olímpics de París. Sí, sense la necessitat de ser políticament correctes i sense semblar prepotents, podem dir que competiran; perquè inclús els que són conscients de les seves limitacions lluitaran per deixar fora de combat els seus rivals, intentaran superar les seves pròpies marques i treballaran per tornar amb una medalla penjada del coll. És obvi que tots els esportistes s’enfrontaran dins les pistes contra els altres i contra ells mateixos. I, doncs, per què intentem dissimular aquesta realitat menystenint la competició i afavorint la participació?
Des de ben petits ens han dit que és millor participar que competir; una afirmació que, segons sembla, va formular Ethelbert Talbot, bisbe de Pensilvània (Estats Units), a la catedral de Londres, durant els Jocs Olímpics celebrats a la ciutat el 1908 i que després va repescar Pierre de Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics moderns el 1932. Una frase que fins avui molts pares encara diuen a la mainada per tapar una mala gestió dels fracassos i les decepcions.
Però competir és sa. Competir, en qualsevol àmbit de la vida, no solament en l’esportiu, és positiu. La competència és un impuls innat de creixement. Ve del llatí competere, que significa ‘aspirar a alguna cosa més’, per tant, és voler millorar, lluitar per superar-se un mateix i els altres. La competència ens fa feliços, ens ajuda a progressar i beneficia tothom. La competència fins i tot potencia el nostre autocontrol emocional, ens genera confiança, autoestima i capacitat per prendre decisions.
Ara bé, òbviament, la competència ha de ser ètica: cal respectar les regles del joc, tenir consideració pel rival —no se’l pot deshumanitzar— i cal tenir clar que la victòria no és possible a qualsevol preu. I, doncs, per què criminalitzar la competició? Doncs, perquè els contraris a la competició també consideren que genera ansietat, és excloent, no estimula l’intercanvi d’idees, experiències i habilitats i l’ànsia per guanyar ens distreu de l’objectiu principal. Dues visions completament oposades d’un mateix verb. I vosaltres què en penseu? És bona la competició?
