En ple segle XXI, la humanitat ha assolit uns avenços científics que són extraordinaris. Alhora, en l’àmbit de la gestió dels conflictes, les nostres capacitats col·lectives han avançat ben poc des que l’Homo sapiens va començar el seu camí a la Terra. Fins i tot podria semblar que en alguns aspectes no avancem, o que ho fem en una direcció que no és la correcta.
Aviat apareixeran els informes anuals dels think tanks de tot el món fent anàlisis i revistant el que ha estat el 2022, però, abans que ho facin, algunes dades ja albiren un balanç bastant millorable. Les guerres continuen molt presents al nostre planeta.
Si atenem el seguiment mediàtic de la guerra a Ucraïna, podríem arribar a pensar que aquesta ha estat l’única guerra que s’ha produït. La intensa atenció mediàtica es justifica, entre altres coses, perquè geogràficament ens resulta propera, i també pel fet que ha estat, amb diferència, el conflicte amb la letalitat més alta del planeta. Es calculen unes 240.000 morts, molt per davant del segon, que ha estat el conflicte d’Eritrea, amb poc més de 100.000 defuncions. Ara bé, el cert és que tenim més d’una trentena de conflictes en marxa en quatre continents i que afecten la vida de milions d’éssers humans.
Seguint amb les dades preocupants, tot i que sovint poc conegudes, el SIPRI ens va alertar que la despesa militar mundial el 2021 havia arribat a xifres de rècord: per primer cop en la història, va assolir 2,11 bilions de dòlars, i quatre dels cinc estats membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides acaparen més del 50 per cent de la despesa (EUA, Xina, Regne Unit i Rússia). Aquestes xifres són prèvies a la guerra d’Ucraïna, que ha generat una onada d’increment de la despesa militar que fa preveure que el 2022 tornarem a tenir un nou rècord de despesa militar mundial. Si mirem a prop, nostre el paisatge tampoc és falaguer. Tal com explica el Centre Delàs, l’increment de despesa militar a l’Estat espanyol previst als pressupostos de 2022 és del 26 per cent i arriba a un total de 26.000 milions d’euros, o sigui prop de 75 milions d’euros diaris. Són xifres que maregen i que costen d’entendre si no les posem en context. L’ONU assenyala que acabar amb la fam extrema al món tindria un cost anual de 23.000 milions d’euros; en altres paraules, només amb els diners que l’Estat espanyol dedica a despesa militar es podria acabar amb la fam extrema al planeta, però clarament confonem les prioritats. En un moment en què el planeta s’enfronta a una emergència climàtica i en què una pandèmia global ha demostrat la fragilitat de la majoria de sistemes sanitaris, els poders polítics del planeta confonen enormement les prioritats”.
Resulta molt paradoxal que tinguem molt clar que, en l’àmbit domèstic, la violència no condueix enlloc, però que de tant en tant continuem assumint que les guerres són una mena de “desastres naturals” que es produeixen sense causes vinculades a l’acció humana als quals senzillament ens hem d’acostumar. Perquè, malgrat les dades exposades, es continua justificant que les guerres són necessàries i que, davant de determinades situacions, resulta imprescindible recórrer a la violència armada. Precisament, solen ser els defensors de les solucions militars els que critiquen més les opcions pacífiques per utòpiques i poc realistes. D’opinions n’hi pot haver de moltes menes, però, tal com li agradava recordar a Vicent Martínez Guzmán, “els pacifistes som els realistes”. .
I és que al llarg de la història s’ha demostrat innombrables vegades que la despesa militar no comporta més seguretat; ans al contrari: aquests increments generen, tard o d’hora la temptació dels governants de gestionar els conflictes a partir de la violència. Així, per què no fem l’esforç d’una vegada de treballar plegats per erradicar la guerra com a forma de relació entre els éssers humans?
Part del problema rau en el fet que continuem actuant sota un raonament irracional, molt irracional. Per tal de garantir la seguretat dels nostres estats, no de les persones que formen els estats, creiem vàlid que hem d’invertir en armament i que ens hem d’armar. Sobretot perquè, si no, els nostres veïns s’armaran i els nostres estats estarien “insegurs”. Però no som capaços de comprendre que és una lògica completament il·lògica, ja que el nostre increment de despesa militar fa que altres països tinguin la sensació que, si no augmenten corresponentment la seva despesa militar, no estaran prou segurs. És un cercle viciós. Trencar aquesta dinàmica és molt difícil, però hem de comprendre que hauríem de pensar de manera totalment diferent: només ens sentirem completament segurs si els nostres veïns se senten segurs. Això serveix per a Rússia i per a infinitat d’altres països. A més, la nostra seguretat, la de les persones, no és susceptible de protegir-se amb armes: la fragilitat davant el canvi climàtic, els riscos que presenten les pandèmies o les crisis econòmiques, o fins i tot el terrorisme són tots reptes que els exèrcits no tenen capacitat de vèncer; necessitaríem altres paradigmes per fer front a aquests veritables reptes contra la seguretat.
I què passa quan ens enfrontem a altres estats que, malgrat la nostra voluntat de gestionar els conflictes de la manera més pacífica possible, continuen entestats a fer servir les armes per assolir els seus objectius? Ens trobem ara amb una nova paradoxa: els pacifistes constantment alertem que, tant l’increment de la despesa militar, com la nostra indiferència davant la violació dels drets humans i dels principis democràtics més bàsics en altres països, soscava la seguretat (no ja dels estats, sinó de les persones). I és que, quan es dona aquesta situació d’alerta (els recursos desproporcionats destinats a la despesa militar augmenten el risc de guerres), és quan se’ns interroga amb una certa condescendència: I ara què, eh?
Doncs ara, una vegada que la guerra ja ha esclatat, és tard. Les guerres són injustes, totes, són un autèntic fracàs humà que posa fi a vides, destrossa infraestructures i té conseqüències negatives per al medi ambient. Però a més són ineficaces. Les guerres acaben amb una negociació política que intenta posar fi a les causes que l’han originat. En aquest sentit, no hi ha canvi social o transformació que es pugui justificar, perquè finalment desemboquen en un moment polític al qual podríem haver arribat sense la mort de milers de persones. Que hi hagi guerres hauria de ser motiu de vergonya col·lectiva, molt especialment dels dirigents polítics que les comencen. Però sempre hi ha espai per a la gestió i transformació pacífica dels conflictes; a la violència no sempre cal respondre-li amb violència, i això no vol dir tampoc una rendició. Des de l’ICIP, hem donat suport a un estudi sobre la resistència no violenta a Ucraïna que demostra l’existència i viabilitat de formes no violentes de resistència.
No només això, sinó que els dirigents polítics farien bé en escoltar la ciutadania i la seva voluntat de gestionar els conflictes no militarment. Malgrat l’exposada onada mundial d’increment de la despesa militar la ciutadania, al menys a Catalunya, se situa en altres posicionaments. En una enquesta que l’ICIP farà publica properament la ciutadania catalana apunta clarament en aquesta direcció: la gran majoria (75,4 per cent) creu que es gasten massa diners en el pressupost militar i la disposició a utilitzar la violència per protegir el país, el medi ambient o les idees i valors és molt minoritària, prop del 15 per cent. Al cap i a la fi potser no tot està perdut.
Pablo Aguiar Molina és professor i coordinador de l’àrea “Diàleg social i polític” a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)
