Llegeixo en un hotel de París el The New York Times. Em fixo en l’article central, que analitza el dilema ètic dels periodistes que cobreixen l’epidèmia de fam al Iemen, titulat: “Dilema en un estat destrossat”. Iemen viu una tragèdia humanitària punyent. Com abordar aquest afer des de la perspectiva del testimoni que documenta els fets? Quina seria la millor manera d’esbotzar la consciència d’Occident, d’esquenes a una injusta realitat global, en bona part resultat de la política dels països més rics? Com remoure l’individualisme ultraliberal que promou la llei del més fort o del que ven més armes? Feia només alguns dies havia circulat per les xarxes socials la fotografia de la nena moribunda de set anys Amal Hussain, feta pel reporter Tyler Hicks.
Les ONG, però també els internautes, titllaren d’inhumana i immoral la difusió d’aquesta terrible fotografia, que no salvà la vida de l’infant. L’angoixa que produïa la imatge s’escampà arreu i plantejà molt més que un “dilema” moral: posà al damunt de la taula fins a quin punt una imatge concreta –la del sacrifici inútil d’una petita que el periodista volgué eternitzar– fos realment útil per salvar altres vides. El reporter es va defensar argumentant que no podia salvar tots els infants que patien en aquell lloc, però que, gràcies a la fotografia, podria aconseguir “sensibilitzar” la comunitat internacional perquè mogués fitxa i fes alguna cosa. Però molta gent acusà el periodista de manca de compassió, el qui fa la foto i després es desentén de la sort d’aquella família. Com és possible que no hi hagi res més que la foto en unes circumstàncies tan tràgiques com aquestes? La indignació s’estengué i qüestionà l’exercici del periodisme.
Declan Walsh és el periodista que escriu l’article a l’edició del diari en paper que tinc a les mans. La descripció de l’ambient a la capital de Iemen, Sanà, fa posar els pèls de punta. Al costat de supermercats carregats de queviures, famílies senceres demanen caritat per no morir de fam. Els periodistes americans viatgen amb dòlars i tenen la possibilitat de circular sense problemes allotjant-se en els millors hotels. El problema de Iemen no és pas la manca d’aliments sinó que una bona part de la població no té diners per comprar-los. El periodista que escriu l’article passa de sobte de la crònica dels fets a la primera persona. Formula una pregunta difícil, de caire ètic: donat que una petita part del pressupost amb què viatjo serviria per salvar una família sencera de morir de fam, què fer? I diu literalment: “Hauria d’aturar-me, deixar la meva llibreta de notes i ajudar? Seria suficient amb salvar una família i no fer res més? No acabaria per ser una mala pràctica, un motiu perquè altres grups s’aprofitessin i mentissin per tal d’obtenir els preuats dòlars dels estrangers? Hi ha nens petits que moren al Iemen perquè els pares no tenen les monedes necessàries per agafar un taxi i portar-los a l’hospital. L’article traspua l’angoixa de qui l’ha escrit després de tornar de l’infern. La gramàtica fa figa per parlar d’un país i una gent encastats a la mort, víctimes de guerres i malnutrició.
Penso en Albert Camus, en la seva novel·la La pesta, en l’escena de la mort de l’infant, assistida pel metge protagonista, el doctor Rieux. Oran és un lloc infestat de pesta. Camus planteja que la mort d’un sol d’aquests infants, en una ciutat assetjada per l’epidèmia, és una tragèdia que abasta el conjunt de la condició humana. El doctor Rieux afirma que ell no pretén salvar la humanitat sinó un de sol dels qui la conformen. N’hi hauria prou amb salvar-ne un de sol per restituir un bri d’humanitat a qui fa el gest per la vida. En un instant, per una acció d’un de sol, hi som tots.
Acabo l’article. El reporter explica que entrega les monedes que li queden a una família per portar el seu fill a l’hospital: perquè hi arribin a temps.
Anna Pagès és Professora a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport-Blanquerna (URL)
