Articles

‘Salari mínim o ínfim’ per Joan Catà

El Banc d’Espanya calcula que l’augment d’un 22 per cent del Salari Mínim Interprofessional (SMI), situat des d’aquest any en 900 euros mensuals, destruirà 125.000 llocs de treball, sobretot entre els seus beneficiaris i a la franja d’edat d’entre 45 i 64 anys.

Vestit amb l’uniforme de capità general de l’ortodòxia econòmica i amb la fredor del comptable amb visera que amb prou feines mira al client emparat per la finestreta o el taulell, el Banc d’Espanya extrapola l’impacte negatiu que, al seu entendre, va tenir sobre l’ocupació la pujada d’un vuit per cent del SMI al 2017 i treu conclusions alarmants que, almenys fins ara, les estadístiques s’han negat a corroborar.

Potser, per això, les seves recriminacions no han recollit aplaudiments ni de l’empresariat, cada dia menys refractari a aquest increment, ni dels fòrums econòmics més liberals. Això sí, la mesura ha recollit un ampli consens social. Difícilment cap govern la tirarà enrere.

La reivindicació d’un salari mínim forma part de les lluites obreres per aconseguir la jornada laboral de vuit hores i comença a obrir-se pas als països desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial. Pretén garantir als treballadors el nivell de recursos imprescindible per viure perquè, deixem-ho clar, parlem de sous i no de subsidis. I intenta evitar, per tant, que un assalariat després de complir amb la seva feina no arribi a final de mes.

Es tracta d’una mesura de cohesió social que té detractors i partidaris. Els uns consideren que els sous s’han de correspondre a la productivitat, sinó són insostenibles. Per tant, asseguren que el salari mínim és un fre per a la contractació, especialment per aquells que busquen feina no qualificada. Els altres sostenen que és un contrapès que impedeix fixar salaris per sota del nivell mínim de subsistència. Per tant, consideren que es un fre a l’explotació i a la pobresa.

Sigui com sigui, s’ha anat implantant per limitar els desequilibris del mercat i actualment 22 dels 28 països de la Unió Europea el tenen fixat per llei. Té fórmules i xifres diferents perquè depèn de la legislació interna de cada estat, però fins i tot Alemanya, que fins ara s’hi havia resistit, va adoptar-lo fa poc. Ara, a Luxemburg, el país que té el salari mínim més elevat, se situa a la ratlla dels dos mil euros al mes i a Alemanya, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica i Irlanda ronda els 1.500 euros.

Amb nou-cents euros Espanya amb prou feines s’hi acosta, més quan aquestes xifres s’han de posar sempre en relació amb el cost de la vida. Tenim un elevat nombre d’aturats i potser en alguns casos la implantació del nou valor del Salari Mínim ha frenat la contractació o ha provocat l’acomiadament d’algun treballador. Però, en la majoria dels casos ha significat senzillament poder atendre les necessitats més bàsiques i prou.

Que el salari mínim, com el seu nom indica, asseguri el mínim per viure no és un problema econòmic o legal, és una qüestió de justícia i dignitat en què, evidentment, han de quadrar els comptes i han de complir-se les lleis. Treballar sense poder assegurar la subsistència ni té sentit socialment, ni és lògic econòmicament. Que en prengui nota el Banc d’Espanya: un sou mínim no pot ser un sou ínfim.

Joan Catà és periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *