El dia que la plataforma d’streaming HBO va anunciar que retirava la pel·lícula Allò que el vent s’endugué els mitjans de comunicació es van fer ressò d’un fet sense precedents. Les xarxes socials treien fum vers una acció que es consideraven censura. I personatges del món de l’art van alçar la veu per defensar la tesi: ningú pot decidir què és o no és correcte de veure.
Malgrat la pel·lícula nord-americana està considerada per la crítica com una de les millors produccions de cinema de la història, HBO creia, en el marc del moviment Black Lives Matter, que s’havia de retirar del seu catàleg de manera cautelar argumentant que es tracta d’una història plena d’estereotips i imatges que podien ferir sensibilitats. Setmanes més tard van decidir tornar-la a pujar però aquesta vegada acompanyada d’una explicació contextual. Encara que moltes persones han vist aquest gest com a necessari, d’altres es pregunten: per aquesta regla de tres, no s’haurien de contextualitzar tantes i tantes obres d’art de contingut masclista, hipersexualitzat, violent, esclavista o racista fetes en qualsevol moment de la història?
No fa gaire també hem sabut que els moviments revisionistes han arribat a demanar la retirada d’estàtues i monuments dedicats a personatges considerats esclavistes o racistes. Per exemple, a Suècia, s’ha demanat la retirada de la imatge del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia biològica moderna, mètode a partir del qual es classifiquen les espècies, amb l’argument que les seves teories van ajudar als europeus a creure que els blancs són una raça superior, i, per tant va instigar a la deshumanització dels negres.
De fet, no totes les obres retirades han estat de caràcter històric. La novel·la Persecució, de l’escriptor Toni Sala i premi Crexells d’enguany, no serà publicada als Estats Units. L’editorial americana que n’havia comprat els drets s’ha fet enrere perquè en aquesta història s’assassina una persona negra. Sala ha assegurat com el fet d’amagar la violència cap a col·lectius oprimits o discriminats no fa més que crear un tabú envers temes que ja normalment no són còmodes de tractar.
Tenint en compte que cada època té unes característiques culturals específiques i la producció científica i artística està impregnada dels relats predominants o hegemònics, cal revisionar els continguts i adaptar-los a la realitat actual? Què fa que la cultura postmoderna contemporània sigui considerada vàlida com a marc de referència? És ètic demanar la retirada d’obres d’art, novel·les o pel·lícules perquè tenen contingut que a dia d’avui ens sembla reprovable? És ètic censurar obres que no exposen una societat perfecta o poden molestar un col·lectiu concret? Estem limitant el lliure esperit artístic?
Davant aquests conflictes ètics tenim l’opció d’entendre que tot allò passat no sempre ha tingut en compte els drets de les minories o de col·lectius històricament oprimits. Això significa que les produccions artístiques poden reflectir la normativa de l’època sense voler dir que avui s’estigui volent perpetuar un missatge negatiu. Una segona opció és una contextualització o una explicació, la qual podria facilitar la comprensió i el revisionisme. I, una tercera opció passa per la censura, per treure narracions del mercat per evitar ferir sensibilitats encara que això pugui suposar una perduda de la llibertat d’expressió.
La pregunta, en els dos darrers casos, és: i només s’ha d’actuar davant el racisme perquè ara és visible? Què passa amb el sexisme o el masclisme, no haurien de tenir la mateixa consideració? On són els límits?
