Parlar de rutines, practicar-les, sostenir-les… en una societat on s’estimula com a valors la novetat, la sorpresa, allò efímer, l’experiència nova… pot semblar d’allò més conservador i arcaic.
En l’imaginari sociocultural actual i sovint en l’experiència subjectiva de vida en no pocs moments i persones, la rutina va associada a l’avorriment, a quelcom pesat, monòton; a una càrrega. Per rutina s’associa allò que esdevé normal, esperable, habitual, i per tant poc fashion o modern.
En un món de temps fugisser, on el present s’escapoleix ràpidament de les mans perquè tenim els cinc sentits en el futur immediat, en el demà incert, i on el passat ja no compta per gairebé res, escriure quatre ratlles per donar sentit a allò -la rutina- que sovint acaba essent viscut com un funcionament sense sentit, se’m fa un xic complex d’abordar.
La rutina ens remet a l’hàbit, el costum determinat, l’ordre establert, l’organització habitual, la disciplina personal… la repetició.
Ja la nostra constitució psicobiològica ens empeny a la recerca de la homeostasi, la recerca de l’equilibri interior. El nostre organisme està programat perquè l’excitació intracerebral es mantingui constant o a un nivell suficient. Per això, l’acumulació d’energia en excés ens produeix desplaer i com a resposta, l’organisme cerca la descàrrega generadora de plaer.
Les conductes i comportaments que esdevenen rutines mantenen aquest vaivé que té la seva lògica cadència i són expressió de mecanismes constitucionals del nostre funcionament biològic i mental.
Una oscil·lació permanent, repetitiva, entre el moviment que ens permet créixer en línia a l’expansió -sempre esgotadora- i el replegament, repòs i la seguretat física i mental necessària, per continuar i encarar la descoberta vital.
Però si bé les rutines esdevenen primer necessitat -pensem amb els nadons- i més enllà dels determinismes psicobiològics que podrien explicar-les, aquestes poden ser finalment viscudes i patides com obligació o bé esdevenir la concreció efectiva del desig.
L’educació, la cultura, la convivència amb els altres, el gestionar les mil i una coses del dia a dia, el mateix procés civilitzador ens conviden a entrar en mil i una rutines però allò que voldria subratllar és l’impacte o el pacte subjectiu que anem fent amb elles. Perquè prendre el pols a la vida, humanitzar-se, en bona mesura és fer-se un mateix amb el moviment expansiu i l’esclat d’energia interior que implica la pròpia existència, d’una manera natural, tranquil·la, volguda. Tot un exercici de coratge.
Trobar sentit en el sense-sentit de la repetició. Viure la creació en els actes més gratuïts i aparentment insignificants.
Una frase de Rabindranath Tagore deia: “El meu cor està trist perquè no sap cap a on l’estan cridant”. A voltes, la hiperactivitat constant, la innovació permanent, l’anarquia de funcionament, el defugir les rutines, el no apassionar-se i aferrar-se a res i a ningú, permet fictícies sensacions d’eufòria i llibertat que ens allunya de la por a encarar-se al propi jo i guanyar veritables espais de llibertat.
Els ritmes vitals marquen la nostra harmonia en un espai i un temps, -interiors i exteriors-, autèntiques coordenades del nostre caminar. Hàbits, costums… que ens ubiquen en la vida amb serenor, tranquil·litat, seguretat en aquest ordre on un en néixer és perd i finalment un s’inscriu.
Rutines com a llenguatge, com a signatura actitudinal i comportamental que tradueix i parla de la nostra singular inserció en la vida, de la intensitat, solidesa i profunditat amb la què la prenem i l’assaborim.
Perquè darrera la rutina podem trobar-hi la perseverança, l’esforç, la creativitat, el coratge, la voluntat capaç de dirigir l’impuls del desig cap els propis objectius vitals.
Per posar punt i final a aquesta breu reflexió, i emfatitzar el valor que pot arribar a tenir l’harmonia, el ritme, la sovint mal viscuda rutina… en contrast al soroll i la dispersió d’avui, transcric les evocadores paraules del poeta… “Si en el silenci / saps reconèixer el ritme / que t’orienta, / no hi haurà cap misteri / que pugui enterbolir-te”. (Miquel Martí i Pol, El Silenci. Quinze variacions. Tankas. 1992).
