La conciliació de la vida laboral i familiar encara és un deute pendent, però també el compliment de la llei laboral.
No voldria pas negar la bona fe de la iniciativa de la reforma horària que s’està portant a terme al nostre país. Segurament no hi ha ningú que discuteixi que la manera com organitzem el temps a la nostra societat és francament millorable. I és evident que encara cal avançar molt en la conciliació de la vida laboral i familiar. Malgrat això, no puc pas amagar que el plantejament de canviar els horaris a cop de llei em provoca incomoditat: no m’agrada que em diguin el que he de fer a cop de “reial decret”. Tot i que cal reconèixer que hi ha molts casos en què sense lleis no es podrien aconseguir segons quines fites.
Parlant de lleis, n’hi ha una que estableix ben clarament que cada dia es pot treballar un màxim de nou hores, sense passar de les quaranta hores setmanals. Però això no sempre és així. De ben segur que coneixeu persones que treballen moltes hores al dia. Massa hores. Més de nou al dia i més de quaranta a la setmana. I això és un clar impediment per assolir uns horaris més d’acord amb el que cerca la reforma horària.
“Hi ha empreses que fan un contracte de vint hores, encara que en paguen quaranta i el treballador en fa seixanta en realitat”. Això són declaracions d’un alt càrrec del Departament de Treball. Només cal mirar l’EPA per comprovar que l’allargament de la jornada no és un fet anecdòtic a casa nostra; és més, molts d’aquests allargaments de jornada són en negre. I això s’ha agreujat amb la crisi econòmica i amb la darrera reforma laboral.
No percebo massa voluntat real de canviar això. Hi ha resignació. Ja se sap, la crisi “demana sacrificis”. Per això pregunto si, abans de fer lleis, no seria més intel·ligent fer complir les que ja tenim. Correm el perill que amb la reforma horària tinguem una nova llei benintencionada que sigui paper mullat.
