L’economista, doctor en Relacions Interrelacionals i també en Ciències de l’Educació i l’Esport, acaba de publicar el llibre Idiota! Breu tractat sobre el respecte, on qüestiona certes maneres de fer política i periodisme i en proposa d’altres a través de la seva experiència de vida.
Creu que hi ha persones idiotes?
El que hem de fer primer és preguntar-nos què vol dir idiota. Hi ha molta gent que fa servir la paraula idiota pensant que vol dir una cosa i en realitat en vol dir moltes. Per tant, la pregunta és què vol dir idiota i aquesta és la reflexió una mica provocadora que té el llibre i especialment el títol.
Dit això, el que jo nego és la premissa que la gent és idiota. La gent moltes vegades té motius, arguments i opinions que estan fonamentades en determinades situacions i el que cal és analitzar les situacions i les circumstàncies.
Del seu llibre se’n desprenen moltes reflexions, com el fet que ens passem el dia posant aquesta etiqueta als altres i a nosaltres mateixos i potser és perillós etiquetar tant i generalitzar.
Aquest és l’objectiu del llibre. Es banalitza no només les etiquetes sinó també l’insult. Ens creiem que això d’anar jutjant i etiquetant a tothom, sense voler saber mai el que hi ha al darrere de determinades opinions o postures, és innocent i no té cap cost personal ni social. Ho hem vist a les últimes eleccions al Parlament Europeu; aquesta simplificació de la realitat, de la complexitat, aquesta necessitat d’estar constantment etiquetant i jutjant té un cost molt elevat socialment. Això provoca esgotament i la gent acaba optant per opcions simples i banals, però amb un impacte gran a la societat com pot ser l’extrema dreta.
A vostè, que coneix molt bé el Parlament Europeu perquè en va ser eurodiputat, l’han sorprès els resultats d’aquestes eleccions?
Gens ni mica. Jo, que vaig ser diputat del 2004 al 2014, ja ho vaig advertir, però la gent pensava que això era un problema d’alguns països concrets. I no hi ha ningú vacunat d’aquesta realitat, tots hi estem exposats. El que en tot cas em sorprèn és que sorprengui perquè feia temps que advertíem que passaria. Quan tu fas bandera de l’antipolítica com a paradigma, com a valor, en l’àmbit polític, en l’àmbit comunicatiu, en l’àmbit social, això té conseqüències. Amb aquest discurs han guanyat Mileni, Donald Trump, Franco en el seu dia, etc.
Com afecta aquesta polarització, en espais com el Parlament Europeu al respecte que ens tenim?
El llibre originàriament volia ser un tractat sobre el respecte, però no des d’un vessant moral, sinó sobre com la falta de respecte s’ha convertit en una eina política. En poso un exemple: durant molts anys es va dir que el Parlament de Catalunya era una mena d’oasi polític, on la gent es tractava amb un cert respecte, i això també passava al Parlament Europeu. En canvi, avui, tant el Parlament de Catalunya com el Parlament Europeu s’han convertit en un escenari on les faltes de respecte que abans veies al Congrés dels Diputats espanyol s’han normalitzat.
En el cas del Parlament de Catalunya va ser, sobretot, amb l’arribada de Ciutadans, però això s’ha anat exagerant i s’ha anat normalitzant, perquè hi ha espais polítics que han cregut que aquesta és una manera de fer que genera vots. L’altre element que cal tenir en compte és com els mitjans de comunicació han abanderat aquesta manera de fer política, aparentment criticant-la, però de manera tàcita, de manera inexcusable, fent-la gran, fent l’efecte general que la política és això.
Com creu que es pot tallar aquesta dinàmica?
Doncs mira, per mi és molt senzill. Deixant de parlar del dit i començant a parlar de la lluna, que és una de les metàfores que faig servir al llibre. És a dir, en l’àmbit comunicatiu estem obsessionats amb el titular i la política s’ha convertit en una dinàmica de generar titulars. Però si només mirem el dit, que és el titular, i no mirem la lluna, que és el contingut, ens equivoquem. Moltes vegades oblidem que el titular està buit, és parcial o és enganyós i dona una imatge distorsionada de la realitat. L’extrema dreta, per exemple, viu del titular. L’antipolítica no necessita argumentar ni tenir un discurs amb contingut. Anar pel món dient que la gent és idiota, com alguns fan, no és una manera gaire útil de construir res.
Tenim tots una part de responsabilitat?
Exacte. Caldria fer l’exercici, quan llegim un titular, d’anar a veure què hi ha al darrere. En molts casos, no ho diu directament, o és una mala resposta o una no-resposta a una pregunta. És a dir, davant d’una pregunta induïda, ell o no la nega o no l’afirma. I aquí entrem en unes dinàmiques que jo crec que no ens ajuden gens a generar el que per mi hauria de ser el principi fonamental de la política, que és crear com a mínim espais de debat i de diàleg i de complicitats, fins i tot malgrat les discrepàncies o les diferències. I això és una responsabilitat de tothom: de qui emet el missatge, de qui recull i transmet el missatge i de qui rep el missatge, El missatge en si mateix té tres mirades i, si cadascuna es basa en una voluntat reduccionista, acabarà sent un missatge manipulat. Deixem de parlar dels altres i mirem què podem fer nosaltres en el nostre rol perquè això no passi.
Com a influït en el llibre la seva experiència personal i política?
Jo explico el que he viscut, però hi ha un corpus compartit. No critico ni defenso els polítics, ni critico ni defenso els periodistes. El que faig és defensar una determinada manera de fer política i, per tant, qüestiono o critico una altra manera de fer, de la mateixa manera que defenso una manera de fer periodisme i d’utilitzar les xarxes socials i en critico una altra. Les coses no són blanc o negre en funció de l’etiqueta global, sinó de qui les fa servir, i jo, òbviament, ho faig a partir de la meva experiència personal.
