Conjuntament amb la geògrafa Josepa Bru, Ramon Folch (Barcelona, 1946) acaba de publicar el llibre ‘Territori, ambient i paisatge. Valors i valoracions’, editat per la Fundació Carulla aquest 2016, una obra que aborda la relació entre els valors i el paisatge.
Ramon Folch és doctor en Biologia i socioecòleg, expert en gestió territorial, urbanística i energètica des d’una perspectiva sostenibilista. Des de fa temps que estudia i promou, des de diferents àmbits i institucions, el respecte per la natura.
El paisatge sempre ens envolta, però moltes vegades ni ens adonem…
Així és. El paisatge que ens envolta ens és tan quotidià que no som conscients de la dimensió extraordinària que té per a nosaltres. Només en prenem consciència quan experimentem un desplaçament total: quan ens traslladem al Pol Nord o a l’Equador. Aleshores l’individu es troba totalment descontextualitzat, no entén res, no sap on és, no entén cap dels vectors que formen el seu entorn. Només la descontextualització ens permet prendre consciència de la dimensió quotidiana de l’ambient, del territori i del paisatge habitual de cada dia.
Territori i paisatge com afecten a la creació de la nostra identitat?
Són gairebé indissociables. La creació d’un imaginari personal lligat al territori i al paisatge es produeix sobretot a partir del Renaixement, quan també la pròpia identitat de les persones pren cos. A partir del Renaixement es configuren les realitats personals i les realitats nacionals. Per exemple, només quan Mossèn Cinto Verdaguer s’instal·la al santuari de la Mare de Déu del Món, a cavall de la Garrotxa i del Pla de l’Estany actuals i mira el Canigó pot crear un gran poema èpic d’aquesta temàtica, el qual, juntament amb d’altres creacions literàries, constitueix l’imaginari paisatgístic català. Per això la valoració d’aquests components territorials és tan importants per explicar la consciència nacional. La llengua és molt important, però l’entorn territorial i paisatgístic ho és tant o més. No hi ha nació sense el seu territori i el seu paisatge.
Quins són els valors que hem d’associar al paisatge?
En primer lloc hi ha uns valors que són més de caràcter ètic, que tenen a veure amb la relació dels humans amb tota aquesta matriu ambiental. Són valors, quasi gosaria dir, de caràcter fisiològic: la qualitat de l’aire, la qualitat de l’aigua… condicions que permeten la pròpia supervivència de l’espècie. Però després, també hi ha un procés d’interacció entre el que constitueix el teu univers d’imaginari -que és el que permet identificar-te com a membre d’una comunitat humana determinada-, i la teva pròpia trajectòria vital. I la destrucció d’aquests valors és tan greu com la pèrdua d’altres tipus de senyals d’identitat com pot ser la llengua.
Per tant, no podem desvincular paisatge i valors….
Ara bé, no hi ha valors sense valoració. A un valor, que és un concepte ètic, hem de ser capaços a més d’atribuir-li una valoració. Les coses sempre les ponderem. És la manera que tenim de jerarquitzar. En aquest llibre intentem analitzar la construcció de l’imaginari, la construcció dels valors, però també fer una primera aproximació a sistemes de valoració sense els quals és molt difícil, contràriament al que opinen alguns, defensar després aquests valors. Perquè si tot ho deixes situat estrictament al terreny de l’ètica, arriba un moment que la quotidianitat econòmica ho arracona. Per això hem de ser capaços d’associar valoracions amb valors. No pas per poder comprar i vendre valors, sinó per tenir una mesura d’aquests valors. Dit d’una altra manera, la valoració és una manera de –valgui la redundància– valorar els valors.
Quina relació hi ha entre la incertesa i la sostenibilitat?
La principal característica del món actual és la incertesa. Els principis sostenibilistes, que inicialment semblava que eren un acte de respecte pel medi ambient, ara tracten d’ajudar els humans a inscriure’ns en aquest món d’incerteses: és a dir, actuar de manera que les coses que fem siguin compatibles amb els diversos escenaris de futurs que no podem exactament determinar quins seran. És a dir: un sistema sostenible és un sistema capaç de continuar funcionant sigui quin sigui l’escenari del futur, tant si evoluciona en una direcció com si evoluciona en una altra.
Un altre dels conceptes que apareix al llibre és el d’ètica ecològica. Sobre quins principis s’hauria de basar aquesta ètica?
Durant molt de temps l’ètica ecològica es va basar en valors convencionals: respecte per la natura i altres conceptes vagues. Ara sabem que l’actuació dels humans sobre l’entorn, per primera vegada a la història de la humanitat, pot introduir variacions comprometedores de la viabilitat futura de la pròpia existència dels humans; és el cas del canvi climàtic. Tenint en compte això, si abans l’ètica ecològica es limitava a una qüestió de respecte contemporani per l’entorn, ara es té en compte les generacions futures. Ara sabem que podem prendre moltes decisions que farà difícil que els fills dels nostres néts puguin viure en unes condicions com les que nosaltres hem tingut. I això té una dimensió moral indiscutible.
En el pròleg s’assegura que ara ens estem normalitzant respecte el paisatge. Quins temes quedarien pendents?
En queden molts, però el més important és que es generalitzi la consciència, primer, del paisatge com un valor de la pròpia entitat de les persones i dels pobles i, per tant, del seu imaginari. I, segon, la dimensió històrica projectada també cap al futur. És a dir, que siguem conscients que aquest paisatge, ha estat construït generació rere generació. I, en segon lloc, que ha estat heretat i, per tant, ha de ser un paisatge transmissible, si és que volem que es projecti cap al futur. I això, en el moment que ens estem plantejant la possibilitat d’una existència política distinta, és capital. Perquè es podria arribar a donar la paradoxa d’obtenir una situació d’independència política en un context territorial, ambiental i d’imaginari col·lectiu en ruïnes.
Com veu el món d’aquí cent anys?
Si no corregim determinades tendències, no en cent anys, sinó en quaranta… aquest futur es presenta molt incert. Si continuem fiant totes les nostres necessitats energètiques a uns recursos que tenen un sostre i, a més, produeixen alteracions climàtiques, fem una política doblement equivocada. La pregunta és: en quin moment la consciència col·lectiva i/o la dimensió del problema seran prou grans perquè comencin a produir-se viratges importants en el nostre comportament? Això no ho sé. Però jo estic persuadit que això passarà fatalment, perquè el problema, en el moment en què es plantegi ja com a imperatiu, tindrà unes dimensions que obligarà a prendre mesures. Voldria que la correcció es produís molt abans que el problema hagi fet patir a moltíssima gent. Però no estic gens segur que siguem capaços de fer-ho.
