Quines són les passions que defineixen la condició humana? Algunes passions també poden ser considerades valors, però quina diferència tenen? Rafael Argullol, filòsof i catedràtic d’Estètica, aborda aquest tema en el seu darrer llibre, Las pasiones según Rafael Argullol (Acantilado), en unes converses que va mantenir al llarg de tres anys amb l’editor Fèlix Riera.
Què hem de considerar passions?
Les passions són el motor de la conducta humana. Si nosaltres configuréssim un mapamundi de les passions, tindríem una idea exacta de la condició humana. El que passa és que les passions, al mateix temps, signifiquen una focalització en un determinat territori, encara que de vegades això demani enfosquir-ne un altre. La passió és un impuls, un desig.
Què seria un home sense passions?
Literalment seria un apàtic. Com la paraula indica, apatia és no tenir passions. És un tema complex, ja que es pot ser apàtic des del punt de vista negatiu, però també des d’un punt de vista positiu. Al llarg de la història, els camins de saviesa de diverses cultures han apostat per anar més enllà de les passions: aconseguir dominar-les i assolir equilibri i serenitat. És un tema contradictori i, moltes vegades, paradoxal.
Com podem aprendre a gestionar les passions i aconseguir aquest equilibri?
És molt important tenir passions, desitjos i il·lusions, però al mateix temps hem d’evitar que això ens produeixi un desequilibri irreversible. La frontera d’una passió és l’obsessió. Quan focalitzem únicament en un territori, som incapaços de veure la resta de territoris. Per exemple, la passió del joc, de la velocitat o de l’amor… de vegades ens fa oblidar totes les altres característiques de l’ésser humà.
Si féssim una llista de les grans passions humanes, quines no hi podrien faltar?
Jo vaig fer una llista de trenta-quatre, però és una llista arbitrària com totes les llistes. Però, sense dubte, dins de les trenta-quatre hi hauria grans passions com: l’amor, el poder, l’odi, la beguda, el joc, la mort, el futur, el passat… Aquestes són les passions que retornen contínuament a la història.
Quina seria la diferència entre valor i passió?
El valor és una actitud moral; en canvi, la passió seria més de caràcter instintiu i estaria vinculada al món dels desitjos. Evidentment, en alguns casos, hi ha passions i valors que se sobreposen. En el llibre, tracto la passió de la veritat i, al mateix temps, dir la veritat és un valor fonamental. Però, algunes passions com l’odi i el ressentiment també els considerem antivalors.
Parlem d’una d’aquestes grans passions: l’amor. La passió oposada a l’amor és l’odi?
No exactament. L’amor té molt a veure amb el despreniment, amb la capacitat d’entregar-se. I no únicament és esperar a rebre sinó també per donar i regalar. Per tant, sí que l’odi podria ser una passió oposada, però també ho podria ser el poder, ja que és una exaltació de l’egoisme.
L’antídot a l’odi seria l’empatia?
L’odi és una passió molt violenta però a curt termini. Podem odiar una persona i oblidar-nos-en. Més perillós que l’odi és el ressentiment, un odi més dosificat. I en aquest cas, potser sí que l’antídot al ressentiment sigui l’empatia, posar-se al lloc de l’altre en lloc de tenir una actitud de sospita permanent.
Ens hem tornat éssers més desapassionats arran de la pandèmia?
Abans de la pandèmia ja vivíem una època no gaire apassionada. Una època apassionada és aquella que crea grans ideals col·lectius i, això no ha passat en aquestes primeres dècades de segle XXI. La pandèmia provoca molts moviments contraris i contradictoris. Per una banda, sí que és cert que fomenta una major apatia, però al mateix temps també potencia una sèrie de passions íntimes, difícils de conèixer perquè es mouen dins del cercle de la intimitat.
Quines passions ens sortiran debilitades i quines enfortides d’aquest període?
Més que passions, valors. El valor més debilitat serà la llibertat. Si s’assumeixen la sèrie d’entregues a la seguretat que es produeixen en aquest moment i es converteixen en definitives i irreversibles, aleshores estarem sacrificant la llibertat. També seria molt perillós que la pandèmia portés una disminució de l’esperit crític, perquè el coratge i la compassió que requereix la pandèmia ha d’anar acompanyat d’un esperit crític i lliure. El valor de la compassió és un dels que n’hauria de sortir reforçat. No estic segur que això estigui succeint, però seria de desitjar que passés.
L’any 1993, vostè va escriure el llibre La razón del mal, que plantejava un escenari pandèmic. La societat estava preparada per viure una pandèmia?
Mai la societat està preparada per viure una pandèmia, però al llarg de la història s’han viscut moltes epidèmies i, fins i tot, han estat traslladades a la literatura. La diferència és que nosaltres vivim una pandèmia de caràcter universal. El que jo vaig fer, l’any 1993, va ser dibuixar tota una sèrie de característiques que s’estan donant, en efecte, durant aquests mesos, com la retallada de les llibertats, l’augment del fanatisme i el populisme, el perill d’anar cap a situacions dictatorials, etc.
Creu que la tendència de l’auge populista pot revertir-se?
Depèn molt de la por que hi hagi col·lecti-
vament. Quan hi ha molta por i poca llibertat, el terreny dels populismes està molt adobat, ja que sempre hi haurà un líder davant de les reivindicacions i voldrà portar-les cap a la tirania. Això es pot revertir si hi ha una defensa de les llibertats i de l’esperit crític.
El seu llibre recull les converses que vostè va mantenir amb l’editor Fèlix Riera durant tres anys. Què és indispensable per a mantenir una bona conversa?
La capacitat d’escoltar. Una conversa és fonamentalment una cosa de dos: un parla, l’altre escolta; un escolta, l’altre parla. I es van alternant. La segona condició seria la capacitat per la pausa, mantenir un respecte per la lentitud i no quedar atrapats pel temps i la velocitat. I, finalment, la tercera qüestió, implícita en les altres dues, és el respecte.
