De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Ser
data: 13 de desembre 2013
Benvolgut Cinto,
He trobat molt suggerent la teva darrera carta. M’ha ressonat molt aquest paràgraf: “No tot es conté en el nostre ordre previst. N’hi ha un altre de desconegut que ens interpel·la. Quan se’ns trenca el nostre ordre conegut se’ns fan evidents els nostres límits, la nostra fragilitat. Potser el que ens demostra més que som fràgils i limitats és la irrupció de l’imprevist en la nostra vida. Però al mateix temps aquesta irrupció ens brinda l’oportunitat de percebre la qualitat de la vida i de la bellesa”.
Em ressona perquè com a cristià, entenc el Nadal com la irrupció d’allò totalment l’imprevist, que ens brinda l’oportunitat de percebre la qualitat i la bellesa de la vida. Quan l’Amor irromp a la vida dels éssers humans, podem acollir-lo o no, però si l’acollim és tot diferent. Si deixem que l’Amor penetri fins al més profund del nostre ésser, la nostra vida s’implica plenament amb la dels altres. La mirada des de l’amor ens fa veure que les coses no són com pensem que són, ni com voldríem. Les coses tal i com són, només per existir, poden ser estimades, perquè esdevenen una presència del Desconegut que ens interpel·la a no cansar-nos mai d’estimar. Quan l’amor irromp a la vida, tot recomença, hi ha una nova gènesi; i el més sorprenent: tot i tothom és convidat a viure aquesta notícia.
Quan arriben aquest dies m’agrada dir: quin goig que hi siguis, bon Déu! Quina providència hem tingut els éssers humans amb la teva vinguda!! Em pregunto què passaria si Déu no hi fos. Tot seria igual? No canviaria res? Però se’m fa difícil respondre aquesta qüestió, perquè no se entendre la meva vida sense la seva presencia. No em preocupa el que Ell farà o deixarà o fer, el que em fa sentir perdut, es imaginar-me que Ell, que l’Amor de Déu no hi sigui. En canvi que Ell hi sigui, que ens faci sentir la seva estima, em dóna molta pau, em fa sentir bé amb mi mateix, amb els altres i amb aquest món regalat.
Aquesta experiència em recorda la infància. Mentre la mare planxava, em deixava jugant a dins del parc; aquell petit recinte amb baranes. Tot anava bé, fins que ella per la raó que fos anava a una altra habitació. Quin desassossec, quins plors! No sabia que em passava, però només ho podia expressar amb aquella mena de crit amb llàgrimes. Quan la mare tornava a la sala, deixava de plorar. Simplement era el fet de que ella hi fos. Amb Déu em passa quelcom similar; si hi és, sembla que el meu ésser s’asserena i es reconforta. Hi torno, Cinto: m’agrada la nit de Nadal perquè Déu només neix; hi és, i no pot fer res. El seu fer és ser. Això ho trobo genial. Ens han acostumat a un Déu que ho ha de fer tot, que ho ha de resoldre tot: canviar les coses, fer que els homes siguin bons, que no hi hagi mal al món. Masses coses, pobre Déu!
Aquest dies pensava què devia passar el matí del dia 25, o del 26, un cop Jesús nascut. Imaginava Josep i Maria amb aquell infant, quan ja ha marxat tothom del portal… I ara què? Aquesta és per a mi la veritable pregunta que brolla del Nadal: què fem d’aquest Déu que ha irromput a les nostres vides? Ell s’ha posat a les mans de la humanitat i descansa confiat. No té por dels éssers humans. S’hi troba bé, és a casa. Té fe en nosaltres, reposa tranquil en braços d’un home i d’una dona i espera que nosaltres fem el que vulguem per cuidar-lo. El millor que podem fer per Ell, és que aquesta gran casa que és la Creació, sigui per a tots els qui hi habiten una llar plena d’estima. Com podrà estar tranquil si a “casa” ens matem o ens tractem injustament? Quina contradicció! Si l’Amor de Déu ha entrat al nostre món, el primer que hem de fer per estimar-lo, és convertir aquest món en un lloc de pau, alegria, on la justícia i l’amor arribin a tots el racons de la terra. Jo crec que aquest esperit d’Amor és present arreu de la terra. L’Amor hi és, se’m fa evident en molta gent i això esdevé una font d’alegria i treball.
M’encanta aquest Déu que no té por a viure amb nosaltres, que acull i descansa en la nostra fragilitat sense fer-ne un problema. I d’altra banda conec massa gent que té por de viure amb altres, perquè els hi són, desconeguts, estranys, estrangers. El relat bíblic diu que per a Déu els estrangers van ser uns mags vinguts d’Orient que portaven presents, avui, a Occident, aquests “mags” han esdevingut un problema i un perill pel benestar.
Més que una epístola m’ha sortit una ho-milia. Espero la llegeixis amb bona voluntat.
Jordi
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Ser
data: 20 de desembre de 2013
Benvolgut Jordi,
Seguint el fil del que em dius, deixa’m que completi el que comentava jo mateix sobre els límits que se’ns fan evidents quan se’ns trenca el nostre ordre conegut, el que tu referies com la rutina necessària, i n’irromp un altre de desconegut que ens interpel·la. El desconegut, el que no esperàvem, ens interroga i ens posa davant per davant de les nostres limitacions. Si aprenem a assumir-les, potser haurem assimilat la millor lliçó de maduresa, perquè els límits ens fan humils i alhora són la primera condició de possibilitat, de la que també parlaves fa un temps, per fer-nos lliurement corresponsables al costat dels altres. Trobo que aquesta és la lliçó del Nadal, com desenvolupes en la teva carta.
En els límits rau l’experiència humana per excel·lència, la que constantment ha de buscar l’equilibri entre l’èxit i el fracàs, mirant de no deixar-se superar per cap dels dos extrems. Deia Rudyard Kipling que la victòria i el fracàs són dos impostors i s’han de rebre amb idèntica serenitat i amb un saludable punt de menyspreu. Per il·lustrar el que vull dir em vénen al cap dues actituds contraposades: la que no es conforma amb els límits de la pròpia capacitat, que busca anar sempre més enllà, i la que sap adaptar-se humilment i eficaçment al ritme i a les possibilitats sempre limitades que les circumstàncies en cada moment li aconsellen.
La primera actitud la trobo reflectida a la pel·lícula Chihwaseon (Ebrio de mujeres y pintura), de Im Kwon-Taek, en la que el protagonista, el pintor coreà Jang Seung-up (1843-1897), mor dins la fornal on es cou la terrissa amb els seus dibuixos, després d’experimentar que ja no li és possible anar més enllà en la seva capacitat creadora, ultrapassar els límits que tot artista honest sent al final d’un cicle o al termini d’una trajectòria vital totalment dedicada a la creació. En un acte de desesperació sembla com si l’artista es volgués fondre amb la seva obra, i a través d’ella endinsar-se al si de la Bellesa, aconseguint una fusió perpètua amb la seva capacitat de creació. El mateix director va admetre que el propòsit del film era mostrar “l’intent desesperat de l’artista i la seva voluntat per superar els seus propis límits, ja que estava orgullós de la seva obra però al mateix temps es torturava per arribar a un nivell superior que no fos abastable per ningú més”.
La segona actitud, en canvi, que s’expressa d’una forma no desesperada, menys tensional, més pacient i més madura, per enfrontar-se als propis límits, respectant el procés de lenta germinació de tota obra al llarg dels anys, la veig reflectida en un altre pintor, el japonès Hokusai, que comentava amb aquests termes el sentit de la seva obra: “Des dels sis anys vaig sentir l’impuls de dibuixar les formes de les coses. Cap als cinquanta, vaig exposar una col·lecció de dibuixos, però res del que he executat abans dels setanta em satisfà. Només als 73 puc tenir una intuïció aproximada de la veritable naturalesa de les aus, els peixos i les plantes. Per tant, als vuitanta hauré fet grans progressos. Als noranta hauré penetrat en l’essència de totes les coses. Als cent, hauré ascendit segurament a un estat més alt, indescriptible, i si arribo als cent-deu, tot, cada punt, cada línia, viurà. Convido els qui viuran tant com jo a verificar si compleixo aquestes promeses”.
En la humilitat dels límits trobem la riquesa dels matisos. L’absència de matisos degrada el llenguatge i afecta el comportament que tendeix també a simplificar-se amb actituds apodíctiques i impositives. Paradoxalment, la millor manera de respectar la complexitat és adoptar un sentit d’humilitat intel·lectual, d’interrogació, d’aprenentatge, d’ignorància metodològica, aquella ignorància que t’ajuda a ser curiós per anar descobrint el que realment importa. Una vegada més la saviesa estoica de Montaigne, segons el qual l’admiració és el fonament de tota filosofia, ens il·lustra passant per escrit la seva experiència: ”Em fan odiar les coses versemblants quan me les claven al cap com a infal·libles. M’agraden aquests mots que afebleixen i moderen la temeritat de les nostres proposicions: “potser”, “d’alguna manera”, “algú”, “es diu”, “penso”… I si hagués hagut d’educar els infants els hauria posat tant aquesta forma de respondre a la boca: “Què vol dir”, “no ho entenc”, “és veritat?”, que més aviat haurien conservat la forma de l’aprenent als seixanta anys que haurien representat la de doctors als deu. Si un vol curar la ignorància, ha de confessar-la. L’admiració és el fonament de tota filosofia, la recerca, el seu progrés; la ignorància, el seu final. Però veritablement hi ha alguna ignorància forta i generosa que no deu res, en honor i coratge, a la ciència, ignorància que per concebre-la no cal menys ciència que per concebre la ciència”. Amb aquesta humilitat, et deixo per avui.
Fins aviat, Cinto
