Montse Sòria: (L’Hospitalet, 1982). Llicenciada en Sociologia per la Universiutat de Barcelona. Ha realitzat el Postgrau en Polítiques socials i comunitàries i el Màster en Investigació sociològica aplicada (MISA) a la Universitat Autònoma de Barcelona. A l’actualitat, cursa a la UAB, el Doctorat en Sociologia sobre els joves que migren sols. Professionalment és la coordinadora d’Acció Social a la Fundació Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull).
Maria Dolors Fernàndez: (Mataró, 1956). Educadora Social, ha exercit d’educadora d’infants en una escola bressol i a l’Ajuntament de Mataró en diferents responsabilitats en els àmbits de joventut, serveis socioculturals, agermanaments, acollida i cooperació internacional. A nivell activista, és coordinadora de la delegació de Justícia i Pau del Maresme des de l’any 2000, entitat de la qual va esdevenir presidenta a nivell català l’any 2022.
Aquest estiu hi va hagut un debat molt mediàtic entre les diferents autonomies d’Espanya pel repartiment dels menors no acompanyats. Quina opinió els mereix les declaracions que hem sentit? Catalunya, per exemple, se n’ha desmarcat i demanar pactar-ho en solitari…
MONTSE SÒRIA — Del tema del repartiment és una cosa que fa molt temps que en parlem. De fet, era una reivindicació de les comunitats per on entren els menors (Canàries, Andalusia, Ceuta i Melilla) però també de Catalunya i del País Basc, perquè molts dels joves que arriben a Espanya s’acaben concentrant en aquestes dues comunitats. És cert que hi ha sempre un ús polític de la realitat d’aquests joves i del fenomen migratori i aquest realment és el gran problema: no podem atendre la complexitat del tema quan, de fons, tenim partits polítics que acaben fent un ús partidista de tota aquesta qüestió. El tema del repartiment territorial és necessari abordar-lo i és una reivindicació de Catalunya, perquè precisament el sistema de protecció català té moltes places (perquè tenim molts menors acollits, a Catalunya). El que s’està demanant al final és que es reconegui tot aquest volum de joves. És un tema complex que no només té a veure amb Catalunya i Espanya sinó amb Europa.
M. DOLORS FERNÀNDEZ — Des d’un vessant social i fins i tot cristià crec que sovint parlem d’aquests menors de forma banal. No els tractem com a éssers humans, sinó que arriben menors, menas. No els considerem com a persones, com a éssers humans que tenen dret a viure en un món millor, a aquesta gent que està travessant l’Estret jugant-s’hi la vida –molt s’hi queden, tinguem-ho present–. Durant molts anys som nosaltres els que hem anat als seus països i hem viscut a costa d’ells, hem fet negocis a costa d’ells, i ara aquesta gent està dient: “Ara venim nosaltres, també, perquè ens doneu un cop de mà”. A més, nosaltres hem mostrat cap enfora una societat que suposadament està “vent en popa” i, tot i que tenim un mínim per poder viure, també som una societat que passa moltes precarietats. Però, en canvi, la visió que tenen ells abans de venir és que aquí es viu molt bé. I és pervers perquè, malgrat el rebuig, alhora tenim una retòrica a la qual juguem: “Ens serviran per pagar les pensions. Seran la mà d’obra de moltes feines que actualment molta gent no vol fer aquí”.
Dit això, entenc que realment les arribades han de ser programades i controlades, en el sentit que si un menor arriba i, en fer els divuit anys, moltes vegades se’l fa fora del centre on ha estat, sense una xarxa a la qual es puguin agafar, llavors parlem d’una falsa acollida. Aquest jove haurà viscut una època en la qual l’haurem ensenyat a viure en aquesta societat i a tenir una vida mínimament acomodada per poder sobreviure, però als divuit anys el deixarem fora, sense xarxa de relació, sense una feina per poder viure… I, llavors, acaba passant el que diu l’Informe d’Arrels, que hi ha molts joves que ens els trobem dormint al carrer.
L’estudi al qual al·ludeix vostè diu que el 41 per cent de les persones de menys de vint-i-cinc anys que dormen a la intempèrie a Barcelona havien estat tutelats en el passat en algun centre de protecció de la infància i la joventut.
m. D. F.— Tant socialment com políticament és un tema en què caldria no anar a batzegades, sinó que cal fer un bon estudi i un bon programa d’acollida, tenint sempre al cap que no evitarem que vinguin, per més barreres que posem. No ho evitarem, perquè la gent, quan busca una vida millor, fa el que sigui. Per tant, el que hem de preparar són societats d’acollida regulades i programar una bona acollida, que vagi més enllà del moment que superin la majoria d’edat.
Quan un d’aquests menors no acompanyats arriba als divuit anys, què és el que passa? Quines possibilitats té d’integrar-se i tenir una vida normal a les nostres latituds?
M. S. — Existeix el discurs que quan un jove fa els divuit anys i surt del sistema de protecció ja no té cap sortida, però també s’ha de dir que Catalunya és una de les comunitats autònomes que ha fet una inversió més elevada en aquest tema i que té un sistema de pisos d’acollida amb diferents tipus de serveis, adreçats als joves de 16 a 21 anys. L’Àrea de Suport al Jove Tutelat i extutelat té diferents tipologies de pisos assistits. En resum: no existeix enlloc més d’Espanya un sistema com el català i això és també un exemple que cal tenir en compte. Que la inversió és insuficient segur que sí, perquè, en realitat, el seixanta per cent dels joves que hi ha acollits ara en el sistema de protecció són ja majors d’edat. També cal tenir en compte que alguns d’aquests joves arriben amb moltes problemàtiques de salut mental, perquè el trajecte migratori pot ser molt llarg i dur. Un fenomen, per cert, que encara viuen molt més les noies; potser representen un percentatge molt petit però s’ha de destacar perquè no és una realitat gaire coneguda. Tot això, després, és molt difícil de poder-ho treballar, poder-ne parlar. I, evidentment, totes aquestes situacions són molt complexes. El que no hi ha són recursos especialitzats per poder atendre aquestes situacions i a vegades joves amb aquests problemes no poden passar a recursos ordinaris com aquests pisos que jo deia. A més, el sistema de salut mental ja és insuficient per a la població en general…
S’ha de tenir en compte aquesta realitat i, per tant, jo no m’atreveixo a dir que quan fan divuit anys es queden al carrer. Justament l’entitat on treballo [Fundació Pere Tarrés] gestiona serveis per atendre aquests joves. I el que es fa és acompanyar-los per poder crear aquests itineraris formatius i laborals, perquè s’insereixin en el mercat laboral i puguem parlar d’una inclusió real. I puguin treballar legalment, millorar en la competència lingüística… Ara, és veritat que, tal com està el sistema, les entitats que estem implicades en aquest món hem de fer un gran esforç perquè els recursos són limitats.
m.D.F.— Em consta que moltes coses s’aguanten gràcies a les entitats, amb els recursos que hi aboquen les diferents administracions. En tot cas, el que jo sí que dic i denuncio és que fa molts anys que les ciutats, i especialment alguns barris, estan vivint una realitat complexa, que s’està utilitzant fins i tot per posar-se els uns en contra dels altres. A través de les xarxes socials s’estan dient falsedats per alimentar una sèrie de falòrnies que realment fan que la població es vagi tensionant cada vegada més. Aquesta és una qüestió que, si des de l’àmbit polític o de govern, no es mira de calmar, al final ens petarà a tots a la cara. De fet, hi ha moments en què veig que ja està fent un pet. Tota aquesta irrupció de partits d’extrema dreta o xenòfobs, d’on surt, si no? Són formacions que utilitzen aquest tema atenent la gent senzilla que pateix les conseqüències d’aquesta arribada d’immigrants i també una sèrie de desavantatges a nivell social.
També tinc clar que vivim en una certa hipocresia. Per què ho dic? Quan hi ha hagut campanyes on el titular ha estat “volem acollir”, que jo estic a favor que es facin, a l’hora de la veritat, no hi ha prou resposta, no hi ha prou gent que aixequi el dit. Quan he estat en manifestacions d’aquest tema on hi havia deu mil persones, a vegades he pensat: “Si ara, a qualsevol dels que estem aquí, ens donessin una persona per acollir, què diríem?”. És un tema, ho sé, que exigeix molta consciència personal. D’altra banda, potser abans de fer “grans accions”, el que cal és agafar consciència d’on venen aquesta gent i sobretot que són persones, éssers humans que tenen dificultats econòmiques.
Ara mateix els menors no acompanyats són un col·lectiu molt estigmatitzat, al voltant del qual es genera un gran soroll, quan quantitativament representen un percentatge ínfim de la població. Què podríem fer per resignificar-lo?
M. S.— Aquesta estigmatització sorgeix per aquest ús polític i per tota la construcció social que hi ha darrere del que se suposa que és un menor, un jove, no acompanyat, migrat, una nomenclatura que s’ha criticat molt perquè va associada a uns estigmes. La qüestió és que, a part de tot això –i que, per tant, cal molta sensibilització–, hi ha una altra part molt important que és poder treballar amb una visió molt comunitària. Hem de poder treballar (des dels recursos que tenim), amb una perspectiva molt oberta però sempre amb el territori i amb l’entorn d’aquests joves. Perquè està demostrat que, quan l’entorn o la comunitat de veïns coneix aquests joves de primera mà, canvia radicalment la visió que en té. És molt important fomentar que hi hagi un coneixement, un treball comunitari, tot i que també suposa un esforç molt gran i la realitat del dia a dia sovint no ens deixa temps per dedicar-nos-hi gaire. Però és una aposta molt important perquè té moltes derivades que són essencials: la que acabo de dir que ajuda a treballar amb la comunitat, però també crear xarxa perquè realment puguem parlar d’una inclusió rellevant i real d’aquests joves. A banda, s’haurien de garantir uns mínims si estem en una societat democràtica i, en canvi, hi ha discursos polítics que van contra els drets humans; estem parlant de menors i, per tant, hem de poder garantir-los els drets. Això no s’hauria ni de qüestionar. I hi ha formacions que ho fan.
Quan aquests menors arriben i estan aquí entre nosaltres, la referència que tenen són els educadors de la Direcció General de la Infància. Però això planteja grans dubtes: qui està educant aquestes persones en una edat tan delicada, en termes personals, en termes de valors?
m. D. F.— Precisament hi ha moltes entitats i moltes col·lectius que treballen el tema dels valors amb aquests menors. L’administració el que fa és apagar el primer cop, buscar un lloc on estar-se, donar-los educació i assistència sanitària, trobar uns recursos perquè pugui fer una vida el més normalitzada possible i conèixer la societat on li tocarà viure, però hi ha d’haver tot un acompanyament a través de les entitats socials del barri o de la ciutat on li toca viure. Les entitats no han de substituir la responsabilitat de l’administració sinó establir-hi sinergies.
Això tenint en compte que aquests joves també venen amb els seus, de valors, i que els hem de respectar. Nosaltres en tenim uns, de valors, molt arrelats a la nostra societat, però ells també en porten a la motxilla. No són nens que els acaben de criar, sinó que alguns ja són joves i han viscut una vida que els ha marcat. Hem de tenir en compte els seus valors i els nostres i veure com els treballem conjuntament. I és aquí on ells podran comprendre a quina societat els ha tocat viure, quins valors es mantenen en aquesta societat, com es poden relacionar i a partir d’aquí construir la seva pròpia vida.
Quina és la perspectiva de futur d’un menor no acompanyat? O quina ha de ser? Li hem de dir a aquesta persona que s’ha de poder quedar aquí o hem de facilitar que pugui tornar a casa seva amb els seus?
M. S.— Estem parlant d’un fenomen migratori que té un caràcter estructural. No és una cosa conjuntural. I la migració infantil o juvenil, encara que potser no ho sembli, també. Que un menor retorni al seu país? L’experiència ens diu que no acostuma a funcionar i la mostra és que hi ha molts menors que tornen a venir aquí. Perquè, tal com deia la Dolors, al final parlem d’un projecte migratori, hi ha unes expectatives per millorar les condicions de vida, ja sigui per trobar feina, més qualitat de vida o un estat de benestar millor, més avançat. El problema és que en cada situació s’ha de treballar d’una manera diferent. En algun cas, un retorn potser és una possibilitat, eh?, no dic que no. Però en termes generals el que hem de fer és poder acompanyar-los com a menors d’edat que són. Hem de poder construir amb ells el seu itinerari perquè puguin sortir-se’n, puguin ser autònoms, puguin emancipar-se dins la societat catalana. I hem de poder acabar d’ajudar-los per construir aquest projecte migratori i aconseguir una inclusió real. Des d’una perspectiva de drets, aquests drets hem de poder garantir-los.
També és cert que la població euroepa envelleix i la seva arribada, en aquest sentit, pot ser positiva.
M. S.— Si ho mirem des d’una visió utilitarista, ens trobem que hi ha moltes empreses, a vegades més aviat petites o mitjanes, de sectors molt determinats, que no tenen relleu. I és precisament aquest col·lectiu immigrant el que realment està accedint a aquests llocs de feina. Moltes vegades tenim la imatge que aquests joves estan al carrer, roben, generen conflictes… i la veritat és que una part molt important intenta sortir-se’n. Fan un esforç enorme i realment accedeixen al mercat laboral i tiren endavant amb totes les dificultats del món, però ho fan. Això també és important i val la pena destacar-ho.
m. D. F.— Sobre si tenen el dret a tornar, com qualsevol persona lliure, jo diria que aquests menors han de poder triar si es volen quedar o volen marxar quan facin divuit anys. Com qualsevol persona, que té dret a triar el futur que vol. Després, des d’un punt de vista més personal, la primera lliçó ètica que hauríem de treballar és saber rebre aquests menors. Treballar l’acceptació de l’altre, i més quan l’altre té unes dificultats més grans que les nostres. La primera cosa que hem de fer com a societat és saber acollir. Un cop hem fet això, saber donar al menor la resposta que més li convé, perquè no sempre el que ell espera és el que convé a la societat on arriba: potser el que vol és arribar i fer diners de seguida i, en canvi, potser el millor és arribar, situar-se, educar-se i després trobar feina. En definitiva, fer un bon acompanyament. Escoltar l’altra persona; saber-lo escoltar. I un cop l’has escoltat, plantejar-te bé què pots oferir tu i com ho pots fer.
A quins valors creieu que seria bo apel·lar per poder dur a terme aquest debat tan delicat?
M. S.— Hem d’apel·lar als valors democràtics, a la defensa activa dels drets humans i d’una ciutadania crítica i reflexiva. Aquest marc és essencial per entomar un debat que és complex i molt delicat, ja que parlem de menors d’edats, d’infants que decideixen emigrar del seu país per cercar un futur millor, separant-se de la seva família i entorn. Ningú marxa del seu país perquè vol. Això no és gratuït, passa per una sèrie de motius vinculats a les desigualtats en el món. Per tant, hem d’evitar que des de les forces polítiques i els mitjans es deshumanitzi aquests adolescents i recordar que la Convenció sobre els Drets de l’Infant és un principi bàsic i important per garantir els drets humans en una societat democràtica. Cal evitar la desinformació i fer un exercici de pedagogia molt rellevant.
m. D. F.— Cal preguntar-se quins valor predominen en la nostra societat: l’individualisme, viure pensant en nosaltres i potser no tant en la col·lectivitat. Una societat que es tanca en ella mateixa i no tingui la visió d’estar alerta pels que més ho necessiten, és una societat empobrida. El primer que caldria reivindicar és que tothom pugui viure en el seu país d’origen essent respectats els seus drets i poder viure dignament, mentre això no sigui així, tenim un gran repte com a societat i també a nivell personal de quina resposta donem.
