Amb la guerra d’Ucraïna ens està passant alguna cosa, alguna cosa diferent en relació a com havíem viscut fins ara conflictes com aquests (Nicaragua, Bòsnia, Ruanda, Kosovo, Txetxènia, Iraq…). Ja hi ha qui ho ha identificat clarament i fins i tot qui se’n lamenta, però abans que res cal constatar-ho. Aquell torrent de solidaritat que es va produir per exemple als anys 90 envers les exrepúbliques iugoslaves, enviant-hi ajuda humanitària a dojo i fent concentracions de repulsa a la guerra davant els ajuntaments, un cop per setmana, no està tenint lloc ara. Sí, en canvi –com llavors-, l’acollida de nombrosos ucraïnesos a casa nostra, però també és veritat que molts han vingut a viure amb nacionals d’aquell país que ja convivien amb nosaltres.
Però sobretot no hi ha manifestacions. No hi ha pràcticament fressa per part de la societat civil organitzada. N’hi va haver, sí, al principi de tot, en els dies immediatament posteriors a la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, però ràpidament aquestes concentracions van emmudir. Per què? Potser són els efectes de la postpandèmia? Potser perquè prou temem els efectes econòmics i energètics que pot tenir per nosaltres la guerra? Potser per la possibilitat de seguir el conflicte al detall, al minut, com mai havia passat? O és que hem canviat el nostre enfocament respecte la possible justícia d’una guerra?
Sigui pel que sigui, no s’està produint. Tampoc hi ha, certament, una crida en aquest sentit per part del país agredit. De fet, potser aquesta és una de les claus: el govern d’aquell país –no sé si massa justament exalçat com la quinta essència de les democràcies lliures occidentals- el que va demanar als pobles d’Europa i explícitament a la Unió Europea no era ni solidaritat retòrica ni enviament de material humanitari; tampoc crides a l’aturada de la guerra. No, el que va demanar van ser armes. Molt explícitament. Armes per defensar-se de l’agressió russa. Òbviament han agraït la gran acollida que els europeus en general (fins i tot Polònia o Hongria) han fet dels milions de refugiats generats pel conflicte, però el que més han remerciat són les transferències econòmiques i de material militar que els estan permetent capgirar la dinàmica inicial de la guerra, favorable a les tropes russes.
Aquesta actitud de les institucions comunitàries europees –i dels països membres, quasi a l’uníson- de respondre favorablement a les crides d’ajudar per a poder-se defensar efectuades pel president Zelenski, no ha rebut la sanció negativa de la ciutadania. Excepte alguns col·lectius pacifistes molt concrets, que segueixen parlant de la necessitat d’aturar la guerra i d’exercir en tot cas tècniques noviolentes contra la invasió, la majoria de la població sembla que hagi donat un vist-i-plau implícit a l’operació (implícit: no fos cas que algú els acusés de no ser prou pacifista). Tot plegat contrasta enormement amb casos com els de Bòsnia, el govern legítim de la qual tenia un embargament d’armes per part de tot el bloc occidental que li impedia enfrontar-se als agressors ultranacionalistes serbis i croats.
Està canviant alguna cosa, en la ment d’aquella “població mitjana” de Catalunya i d’Espanya que el 1995 demanava al govern espanyol que ajudés el govern de Sarajevo però que alhora cridava a l’aturada de la guerra? Sí. Em sembla que després d’anys s’ha imposat la tesi de què el que cal fer amb Ucraïna és el que les potències occidentals haurien hagut de fer amb la República Espanyola en el seu combat contra el feixisme. De què més que haver-hi “víctimes dels dos costats”, el que hi ha és un govern agressor, el de Putin, i un govern agredit, el de Zelenski. I que el que ens pertoca és fer costat “als bons”. Aquest cop hem triat i ho hem fet en clau de real politik. Potser fins i tot massa taxativament, però això només ens ho dirà el futur.
