La llibertat d’expressió ha estat una conquesta fonamental en les societats democràtiques, assolida després de segles de lluita per garantir el dret a expressar idees, relatar fets i compartir perspectives sense por a la censura o la repressió. Tanmateix, determinar els límits d’aquest dret no és senzill. La línia entre la llibertat d’expressió i altres valors fonamentals sovint és difusa i establir fins on pot arribar aquest dret sense vulnerar principis essencials és un repte constant. Aquesta complexitat s’intensifica quan la llibertat d’expressió entra en conflicte amb la protecció de la intimitat, la dignitat de les persones o el dret a l’oblit.
Aquest debat s’ha fet especialment visible arran de la polèmica generada per la publicació del llibre El odio, de Luisgé Martín, editat per Anagrama. L’obra, basada en entrevistes amb José Bretón, condemnat per l’assassinat dels seus dos fills el 2011, ha obert un nou conflicte entre el dret a la creació literària i el respecte a les víctimes. Ruth Ortiz, mare dels infants, va sol·licitar a la Fiscalia de Menors de Còrdova la paralització del llibre al·legant que podria vulnerar el dret a l’honor i la intimitat dels seus fills. Justament segons alguns mitjans de comunicació l’autor no hauria informat prèviament la mare sobre el contingut de l’obra. Però es va rebutjar la suspensió argumentant que restringiria la llibertat d’expressió i que no es podia prendre una decisió sense una revisió detallada del llibre. En resposta, la Fiscalia de Menors de Barcelona va presentar un recurs davant l’Audiència Provincial de la ciutat comtal per insistir en la necessitat d’analitzar si l’obra podia causar un perjudici a la família de les víctimes. Tot i que no hi havia cap ordre judicial que li impedís comercialitzar-lo, Anagrama va decidir suspendre la venda del llibre de manera indefinida, a l’espera que es resolguessin les qüestions legals.
La moda del True Crime
Aquest cas no és únic. La literatura i els mitjans han abordat altres crims reals. A sang freda, de Truman Capote, i L’adversari, d’Emmanuel Carrère, van explorar la ment criminal. El true crime ha normalitzat la fascinació pels assassins en sèries i documentals i sovint els ha donat veu directa. Però el debat va més enllà dels crims de sang. L’entrevista a figures controvertides és habitual en altres àmbits. Per exemple, quan es dona veu a empresaris responsables de contaminació, malgrat el seu impacte en la salut pública, a polítics que han desmantellat serveis socials essencials, a magnats de la guerra que han contribuït a l’explotació de milers de persones, a líders religiosos que imposen pràctiques d’opressió, etc.
Segons diversos experts en periodisme i narrativa, encara que el llibre de Martín inclou la veu de l’assassí, el resultat no li concedeix cap justificació, sinó que posa en relleu la inacceptabilitat dels seus arguments i la gravetat del seu crim. No obstant això, aquest enfocament xoca amb la protecció de les víctimes i, per tant, un ampli sector de la societat ha fet caure el pes del debat sobre l’autor i l’editorial, fins al punt de convertir-los en el centre de l’atac públic. S’han fet crides al boicot contra l’editorial Anagrama, s’ha instat a no comprar El odio i s’ha criticat la decisió dels jutges de no suspendre el llibre.
Si no hi ha un marc regulador clar, l’únic tribunal davant el qual pot respondre és el de la seva pròpia consciència i la llibertat de decisió dels lectors. És ètic que un autor sigui assenyalat i jutjat socialment per una obra que no incompleix cap norma? Com es pot mesurar l’impacte moral d’una obra en la societat i fins a quin punt aquest impacte s’hauria de traduir en canvis legals? Ens incomoda el llibre perquè parla un criminal, perquè fereix sensibilitats, perquè pot fer mal a la família o perquè ens enfronta a la realitat que la llei no posa cap barrera a aquesta mena de relats?
La qüestió final, doncs, no és només si era legítim publicar aquest llibre, sinó com volem gestionar, com a societat, la tensió entre el dret a narrar una història i el dret d’uns altres a no veure’s exposats a aquest relat.
Sense marc regulador
Una primera opció és assumir que la responsabilitat moral recau exclusivament en l’autor i en l’editorial. Des d’aquesta perspectiva, la creació literària ha de ser un acte de plena llibertat, amb l’únic límit de la consciència de qui escriu i de qui decideix publicar. Segons aquesta visió, les reaccions socials són legítimes, però no haurien d’anar més enllà de l’expressió d’opinions. La decisió de llegir o rebutjar un llibre, veure una pel·lícula, apropar-se a una monografia etnogràfica o escolar o no un discurs hauria de recaure de manera individual en cada persona, sense que hi hagi pressió sobre l’autor ni la indústria editorial o mon acadèmic per retirar o modificar obres.
Una altra possibilitat seria establir un marc ètic consensuat per a la literatura basada en crims i situacions reals. No es tractaria de censurar ni prohibir, sinó de fixar criteris que garanteixin el respecte a les persones implicades, víctimes i les seves famílies. Això podria incloure bones pràctiques com comunicar-se prèviament amb les persones afectades, evitar glorificar els autors dels crims o assegurar que la finalitat del llibre sigui divulgativa o analítica i no merament sensacionalista. Un codi ètic com aquest ajudaria a evitar que el debat es converteixi en un judici moral subjectiu i canviant segons cada cas, la ideologia política o les creences de les persones involucrades.
Qui ha de marcar els límits?
Finalment, es pot defensar que, en absència d’un marc regulador clar, és la societat qui ha de marcar els límits a través del judici públic. Segons aquesta visió, autors i editorials han d’assumir les conseqüències de les seves decisions i entendre que el rebuig social també forma part del procés cultural.
Crides al boicot, crítiques i peticions de retirada serien, doncs, mecanismes legítims per expressar el desacord col·lectiu i establir què es considera acceptable en cada moment.
