L’Arnau, infermer d’un equip d’atenció a la cronicitat, s’assabenta d’una actitud sospitosa d’una mare cap a un fill amb discapacitat i ho vol denunciar. La resta de l’equip creu que no és necessari. En aquest cas quins elements ètics s’han de tenir en compte?
Tornem amb forces renovades aquest setembre presentant un cas fictici, encara que més comú del que en pensem, que ens ofereix un dilema a l’àmbit sanitari, però també familiar, que ens permetrà preguntar-nos sobre què considerem maltractament, quina és la població més vulnerable i com els professionals han d’actuar, respondre i intervenir per donar la millor atenció, cura i protecció als menors greument malalts. Alhora podrem reflexionar sobre com justifiquem i normalitzem situacions i en qüestionem d’altres. Som capaços de definir els límits? Es tenen en compte els principis de la bioètica per fer-ho?
L’Arnau és infermer en un equip d’atenció primària del CAP del barri que dóna atenció domiciliària a menors amb malalties cròniques que generen alta discapacitat. L’equip està format per metges i altres infermers que es divideixen la zona de referència. Durant una reunió una metgessa comenta, sense donar gaire importància als fets que relata, que durant una visita al domicili d’en Santi, un nen amb paràlisi cerebral, la mare ha explicat entre rialles que la setmana anterior ell no parava de cridar i ella estava tan farta i tan cansada que en un rampell el va llençar contra el sofà.
L’Arnau s’inquieta i pregunta sobre el vincle, les dinàmiques de cura i factors de vulnerabilitat i expressa que creu important avisar al treballador social del CAP per tal que explori possibles indicadors de risc i pugui donar suport a les necessitats d’en Santi. La metgessa explica amb gran empatia que entén la sobrecàrrega de la mare i el seu patiment i no pensa denunciar ni crear cap alarma ja que ella mateixa acompanyarà la mare en allò que calgui demanant discreció. Pot un metge fer el paper del treballador social? Se l’ha d’avisar a la primera detecció d’un possible maltractament? És maltractament el que ha explicat la metgessa?
És important recordar que el maltractament inclou el físic, però també el psicològic (i emocional, relacional), la negligència, l’abús sexual i l’abandonament. És imprescindible tenir molt clar que l’evidència científica actual confirma que el fet que un menor tingui altes discapacitat i dependència és ja per si mateix un factor de risc que el fa ser susceptible de patir maltractament per part dels cuidadors, més que altres nens que no en tinguin. Com hauria d’actuar l’Arnau davant les seves sospites?
D’una part l’Arnau podria anar directament als organismes indicats i denunciar la seva sospita encara que això pugui posar en un procés molt dur a la família i als seus companys i arriscar-se que en Santi sigui apartat d’allò que coneix i on està tranquil.
D’altra part, podria fer una consulta al treballador social per tal de rebre assessorament i actuar de manera conjunta en l’exploració de la situació familiar encara que a la metgessa no li agradi. Finalment podria intentar convèncer l’equip de la importància del treball interdisciplinar, de la detecció del risc social i la necessitat d’una intervenció més acurada amb la família. Creieu que un rampell de ràbia cap a un fill és maltractament? Penseu que normalitzar arrel aspectes culturals, la intensitat d’una bufetada o del patiment per la sobrecàrrega emocional podria fer invisibles els maltractaments a menors?
