Darrerament s’ha escrit molt sobre la legitimitat de l’elecció del convergent Carles Puigdemont com a nou President de la Generalitat de Catalunya, tenint en compte que no va ser candidat en les eleccions del 27 de setembre. La llei, però, permet que qualsevol diputat al Parlament pugui esdevenir President si així ho decideixen els diputats i diputades, com així va ocórrer. Legalment, doncs, no hi ha res a dir: Puigdemont ocupava el tercer lloc en la llista de Junts pel Sí per la circumscripció de Girona i va aconseguir l’acta de diputat.
El debat, però, no el trobem en la “legalitat”, sinó en la “legitimitat”. Partint de la base que tenim un sistema parlamentari i no presidencialista, que la situació política al nostre país és excepcional i que moltes coses estan canviant radicalment, no deixa de sorprendre que una persona semi desconeguda fora de la seva ciutat acabi esdevenint ni més ni menys que President de la Generalitat. Quants dels votants de Junts pel Sí coneixien Puigdemont poques hores abans que Artur Mas li deixés pas? Parlem, doncs, de legitimitat democràtica.
Hi ha arguments a favor i en contra per justificar l’elecció, però sobta que un grup molt reduït de persones decideixin en reunions a porta tancada una cosa tan important com el nom de la persona que ocuparà el càrrec de President de la Generalitat, quan pocs mesos abans van celebrar-se unes eleccions en les quals la candidatura guanyadora presentava (lògicament) un candidat, en aquest cas Artur Mas. Veiem doncs com el debat parlamentari esdevé un mer formalisme, un teatre: les decisions importants les pren un petit grup de dirigents polítics (de Junts pel Sí-CUP) sense que la societat conegui el contingut de les converses. Una mala notícia.
Puigdemont i legitimitat. Oxímoron?
